dimarts, 27 d’abril del 2021

MAI EN DILLUNS (Un microrelat de Miguelángel Flores)

Dilluns no és el millor dia de la setmana per morir-se, hi ha poca gent que vagi a les sales de vetlla. Tothom troba excuses. Ningú no està preparat per plorar per ningú en una jornada ja  lamentable de per si mateixa. Cadascú en té ben bé prou de sobreviure, de sobreposar-se a la seva pròpia angoixa sense renegar de la feina. O de no renunciar, en un rampell de misèria interna, a la vida que li ha tocat. Sí, sempre és millor dinyar-la com més a prop del divendres millor; quan tothom comença de nou a estar satisfet amb el propi destí, gairebé exultant, i no li fa res acostar-s'hi, sacrificar una estona de la seva joia i amollar uns planys de no res per la pèrdua d'algun parent llunyà. Així que, pel seu propi bé, per moltes ganes que en tinguin, els suïcides sempre, sempre haurien d'esperar, com a poc, a dimarts al matí. Ells que s'ho poden permetre.

Aquest microrelat pertany al seu segon llibre de microrelats, De dolor carmesí (Bululú). La traducció al català ha anat a càrrec de Pere Herrero i Carla Pi.


Miguelángel Flores (Còrdova 1967) escriu microficció i teatre. Té relats publicats a recopilacions i antologies del gènere, com ara Relatos en Cadena (de Alfaguara) o De Antologia. La logia del microrrelato (Talentura). En teatre, ha guanyat el premi literari Carro de Baco i és autor, entre d’altres, d'Anda Que No Te Quiero, La Vida que Bailo, Consuélame, Consuelo, Palomitas de maíz, Moscas, Favor por favor, A palo seco y la rebelión de las Nancys, i El morir de Anselmo. Com a microrelatista, ha guanyat el concurs de la Microbiblioteca (Barberà del Vallès) i Los Niños del Paraguas (Cadis). Va obtenir el primer premi al Madrid Sky i accèssit al Carmen Alborch de Fundación Montemadrid, va ser dos cops finalista anual a Relats en Cadena i finalista a IASA Ascensors. Té publicat el llibre de microrelats De Lo Que Quise Sin Querer (Talentura). 

dimarts, 20 d’abril del 2021

DUES PARAULES (Un microrelat de Josep Maria Arnau)

Són les cinc de la tarda. Ella ha deixat la finestra entreoberta. La llum esmorteïda es reflecteix sobre els marcs que hi ha damunt la taula. Les fotos semblen ben vives, pensa.


Fora ha deixat de plovisquejar. Sent el soroll dels pocs cotxes que passen, lliscant sobre l'asfalt encara moll. Del carrer li arriba l'olor de terra humida. Respira profundament…, la porta és tancada i avui no s’obrirà.


—Neteja’t bé les sabates abans d’entrar i no deixis gotejar el paraigua dins de casa —l’avisava sempre ella, posant-se al bell mig de la porta; però ell sovint s’escapolia rient i ho empastifava tot.


Els seus ulls es desclaven del paraigüer i miren cap a la cuina. Veu la taula que no ha desparat i el dinar a mig acabar. Torna a sentir aquella agror a la boca, que ja no sap d’on li ve. Enfonsada al sofà, enmig del silenci del menjador, recorda la imatge de l'inspector acomiadant-se.


S’aixeca i va cap al rebedor, on hi ha les escales que porten al pis de dalt. Les puja a poc a poc. El fred que li ha glaçat el cor també se li ha ficat als ossos. Al passadís només hi ha una porta tancada. L’obre i encén el llum. La pilota segueix a la paperera, les vambes sota una cadira i els llibres dins la motxilla. El llit és buit; la finestra, tapiada.


—On ets, on ets! —cridà, quan va sentir aquell cop sec d’esclafat sobre l’asfalt, just davant de casa.


Ja feia temps que ell havia deixat de riure. El sentia gemegar a les nits, i els matins eren cada cop més foscos.


—No hi vull anar —li deia.


Fa un pas endavant i entra a l’habitació. A contracor, s’asseu darrere la taula i torna a agafar la llibreta de deures. Feixugament arriba al darrer full, on ell havia dibuixat el pati de l'escola. Un noi tot sol i despullat mira a un grup de nois i noies que l'assenyalen. Amb l’ànima encongida, observa el que hi ha escrit a l'espai que separa el grup del seu fill.


—No m’hi facis anar —li demanava, un dia sí l’altre també.


Incrèdula, tanca els ulls segura que està somiant i tot s’esborrarà en despertar. Quan els obre, segueix veient el llit buit i escrites al full aquelles dues paraules: TU NO.


Microrelat inclòs a recull Atrapat (Témenos Edicions, 2021) i guanyador del 1r premi del XIV Concurs Literari, de Poesia i Narrativa, de l’Associació Badalona Poètica, en la modalitat de narrativa (2020).

 

Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge i professor universitari. S’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu microrelats i contes. Els seus textos han estat seleccionats i publicats en llocs web referents dins el camp del microrelat (Wonderland, La Microbiblioteca, Relatos en Cadena) i en diverses antologies. El 2018 va ser finalista del XXI Premi TINET de Narrativa Curta amb el conte “L’Àngela”. “Atrapat” és el seu primer llibre.

dissabte, 10 d’abril del 2021

CAVALLER DE FORTUNA (Un microrelat de Domènec Marzà)

Arribada l’hora de triar la professió, Bernat Estornell va optar per fer-se cavaller de fortuna, de manera que voltaria pel món per redreçar torts, protegir els febles, defensar vídues, alliberar princeses i desfiar cavallers cèlebres. També estava disposat, si els quefers propis de l’ofici li deixaven estones lliures, a llogar-se com a mercenari i si la paga que l’oferien s’ho valia, ajudaria a subvertir l’ordre establert, a enderrocar governs i a abatre monarquies. En fi, que aniria a la cerca d’aventures, de riqueses i d’anomenada. Estava convençut que les peripècies que viuria el convertirien en un personatge popular i famós. Ja es veia com a protagonista d’històries i de novel·les de molta difusió i de gran èxit.


Un dia, al cap de poc d’haver-se iniciat en la vida de cavaller errant, quan encara no havia tingut temps de viure cap aventura, Bernat va caure del cavall amb tanta mala fortuna que es va trencar l’ansa del coll. El cavaller estès al terra, notava com l’ànima se li n’anava i es va saber molt dissortat perquè amb l’últim alè també se li extingia la possibilitat de protagonitzar novel·les. El disgustava sobre manera veure’s reduït a la condició de personatge d’un humil conte curt.


Domènec Marzà (Borriana, 1952), catedràtic de literatura catalana, ha exercit la docència a Secundària i a l’ICE de la UB. Amb el dietari Passat en net va ser guardonat amb el premi de narrativa Ciutat de Vila-real 2013. Ha publicat el recull de narracions No em toqueu el copi-rait. Col·labora a la revista digital Paper de vidre.