dimarts, 28 de gener del 2020

L'HOME VELL (Un microrelat de Laia Roca)


A l’ombra que fa la figuera hi ha un home assegut en una cadira. Als seus peus hi ha un gos de pèl curt tan vell com ell. Els dos tenen els ulls tancats, però no estan adormits.

Hi passo a prop i en dir-li bones tardes, el vell mou les parpelles i em saluda amb un moviment lent de mà. Quan el tinc a tocar m’adono que té la cara plena d’arrugues, de ratlles rectes, potser com la vida que ha viscut. També té la pell bruna, colrada pel sol dels camps segats. Li busco les ungles ennegrides dels qui han tocat més terra que cossos. Les trobo. Deu haver estimat algú, però ara està sol. Cada dia jeu sota l’ombra de la figuera, com qui espera alguna cosa espessa com la nit.

La casa se li deu fer eixuta i severa.  En canvi, a fora hi ha un bri d’aire que, tot d’una, deu moure alguna fulla d’alzina, i hi ha el brunzit de les mosques que voleien massa a prop i l’obliguen a moure el cap com si digués no. Sota l’ombra de la figuera hi batega la vida que se li escola com una esllavissada.

Hauré marxat i el cel es farà negre com les coses que no es desitgen i, quan torni cap a casa, el vell seguirà sota l’ombra, ara estèril, i em dirà a mitja veu que m'hi atansi. Amb la meva orella a prop de la seva boca em piularà que només requereix una cosa: fes que, quan mori, el gos m'olori el cos. I aquest només se’m ficarà a dins com una bala. Llavors, m'alçaré i mouré el cap en un gest discret d’assentiment.

Laia Roca i San José (Barcelona, 1980) és llicenciada en Filologia Hispànica i professora a la Universitat Pompeu Fabra. És autora del conte juvenil Blau. Què amaga l’horitzó (Pol·len, 2019). Va ser guanyadora del premi de relats del Núvol al conte més llegit l’any 2016 i els seus relats han quedat finalistes a diversos concursos. Documenta allò que viu i sent a http://laiaroca.blogspot.com/.

dimarts, 21 de gener del 2020

HOS TAL (Un microrelat d'Ernesto Ortega)


El fort vent que, des de fa setmanes, assota la ciutat ha arrencat dues lletres del gran cartell que anunciava la seva situació. Van sortir volant cap a l’est. Des d’aleshores, les autoritats sanitàries han decidit servir vi als àpats i els doctors han pres el costum d’informar els visitants dels monuments més interessants i dels horaris dels museus. Els zeladors, en comptes de lliteres, arrosseguen maletes. Però el que més sorprèn és la notable millora que han experimentat la majoria dels pacients.

Microrelat inclòs al llibre Los defectos de anestesia (Enkuadres, 2019). La traducció és de Pere Herrero.

Ernesto Ortega (Calahorra, La Rioja, collita del 71) ha publicat els llibres La dictadura del amor (LCK15, 2012), Microenciclopedia ilustrada del amor y el desamor (Talentura Libros, 2016) i Los defectos de anestesia (Enkuadres, 2019).

dilluns, 13 de gener del 2020

A UNA DONA ESQUIMAL... (Un microrelat de John Cage)


A una dona esquimal, que no parlava ni entenia una paraula d'anglès, van oferir-li una vegada transport gratuït als Estats Units, a més de 500 dòlars, a canvi d'acompanyar un cadàver que algú enviava de tornada a Amèrica perquè l'enterressin. La dona va acceptar. En arribar, va mirar al seu voltant i va adonar-se que la gent que anava a l'estació de tren deixava la ciutat i mai més no els tornava a veure. Semblava que viatjaven a algun altre lloc. També es va adonar que, abans de marxar, anaven a la finestreta de tiquets, deien alguna cosa al venedor i obtenien un tiquet. Es va posar a la cua, va escoltar atentament el que la persona del davant deia al venedor, va repetir el que aquella persona havia dit i va viatjar allà on aquella persona va viatjar. D'aquesta manera es va moure pel país, d'una ciutat a una altra. Després d'un temps, com que els diners s'anaven acabant, va decidir establir-se a la següent ciutat que visités, trobar una feina i viure allí la resta de la seva vida. Però quan va prendre aquesta decisió estava en una ciutat petita de Wisconsin des de la qual aquell dia ningú no viatjava. No obstant això, amb tants tragins havia après una mica l'anglès. Així que finalment va anar a la finestreta dels tiquets i va dir a l'home que hi havia allí: «A on aniries si estiguessis marxant?». Ell va mencionar una ciutat petita d'Ohio on fins avui ha viscut.

Traducció de l'anglès de Jordi Masó. Il·lustra el text una obra de John Cage.

John Cage (1912-1992) va ser un compositor, artista i filòsof nordamericà. Entre la seva obra literària destaquen Lecture on Nothing (1949) i Silence: Lectures and Writings (1961). 

dilluns, 6 de gener del 2020

UN PRESENT INESPERAT (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)


El fred semblava haver fet un recés. En feia, sí, com n’havia fet el dia anterior i com en faria a l’endemà. Aquell matí, però, els nervis per descobrir què havien deixat Ses majestats s’encarregaven de caldejar l’estona d’espera. La inquietud de la sorpresa, del desconegut, l’havia mantingut desperta des de la matinada. Enguany, no havia escrit cap llista: ja era “sàvia” -li deien- i volia estalviar-se decepcions. Sabia que, en temps de crisi, ni les corones d’Orient no n’estaven exemptes. Va decidir, per tant, posar-los un repte: no volia res concret, tan sols un regal “diferent, que costi pocs diners, i que em sorprengui. Un regal memorable. Una fita gens fàcil, realment.

Les vuit del matí. Juntament amb els seus germans, i per ordre d’alçada, esperen el tret de sortida per anar a desemmascarar els embalums que descansen als peus de l’arbre de Nadal. Els petits, emocionats, obren els seus respectius regals, pocs. Se senten complaguts que, aquest any, Ses majestats hagin bandejat la improvisació. Una mica amagat, darrere de l’arbre, arraconat talment avergonyit, fa acte de presència un últim paquet, no gaire gran, amb un bonic llaç blau elèctric, que duu el seu nom. És una capsa senzilla, pintada a mà, que presagia un contingut sorprenent. Tal com ella havia desitjat. Sent com el cor se li accelera. Veurà, enguany, acomplert el seu desig? Amb mans tremoloses, emocionada, aixeca la tapa de la capsa. Hi descobreix, embolicat amb paper de cel·lofana, quelcom ben rodó: una poma vermella, brillant. Sembla ben sucosa. La sorpresa la supera. Li costa reaccionar....És la poma més bonica que ha vist mai! De sobte, se sent Eva, Blancaneus, Guillem Tell...

Amb un mig somriure que no amaga satisfacció, pensa com hi jugarà, amb aquest present inesperat.

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. Els seus microrelats han estat premiats en diversos concursos.