dimarts, 29 de març del 2011

PASSIÓ FINGIDA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.


Microrelat guanyador del I Concurs de relats breus de ciència ficció d’Hespèria, 2008 Inclòs al recull de recent aparició “I un cop de vent els despentina” (Cossetània, 2011)




Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

divendres, 25 de març del 2011

QUATRE PARAULES (Un microrelat de Mercè Bellfort)

–Seré breu.

–No em facis riure. Tu, breu? Això no va amb tu. Sempre necessites explicar-ho tot amb pèls i senyals: llibre que llegeixes, llibre que em comentes; problemes a la feina, tots cap a casa; notícies esfereïdores, a donar-li voltes per buscar solucions inexistents; descobertes de nous paisatges, a detallar tots els colors del cel o del mar o de ves a saber què; converses amb gent que contactes, a donar-me compte de tot el que heu parlat; fem l’amor i no acabes mai, t’eternitzes. Realment ets molt, molt pesada. Bé... es pot saber d’una vegada què em volies dir?

–Et deixo.


El quadre que il·lustra el microrelat és “Sola” d’Emilio Longoni, 1900
Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009) amb el relat “L’entrevista” i va guanyar el tercer premi de la llibreria “El racó dels contes” pel microrelat “Un dia més”. Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

dilluns, 21 de març del 2011

CONCESSIÓ (Un microrelat de Víctor Lorenzo)


L’ancià demana el desig, acluca els ulls, i esperançat bufa les espelmes del pastís del seu vuitantè aniversari. Quan els obre, les veu totes apagades. Les vint.

Segon Premi al “Concurso de Literatura Hiperbreve Pompas de Papel 2010”.



Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comité editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Manté el bloc "Realidades para lelos".

dijous, 17 de març del 2011

A MISSES DITES (Un microrelat de Joan Pinyol)

Una tarda més, mossèn Llardons premé el botonet i s’activà la llum verda del confessionari. L’esperaven les tres feligreses de sempre, amb uns pecats tan innocents que es podrien absoldre gairebé conjuntament. A certes edats s’arriben a depurar tant les males accions que ja no són capaces ni d’intimidar el creador del cel i de la terra.

Després de dir que a la tercera que anés amb Pau i just en el moment en què el prevere estava a punt d’abaixar la cortineta, la Caterina va entrar a l’església com si la perseguís un coet i va frenar de genolls als peus de mossèn Llardons. Volia confessió. Instantània, immediata, exprés o com fos, però havia de treure’s del damunt un pes que feia un quart d’hora que no la deixava viure.

Mentre mossèn Llardons mirava d’entregar-s’hi amb cos i ànima per la via de l’oïda, les tres feligreses confessades també provaren de parar orella, però amb prou feines endevinaren quatre vocals.

Cinc minuts més tard van veure com s’obria la porta del confessionari i com, sense temps per absolucions miraculoses, mossèn Llardons s’arremangava la sotana fins l’alçada dels genolls i sortia corrents del temple.

No va arribar a temps a les vies. El comboi d’un quart de set de la tarda no va saber evitar la post de planxar que havia abandonat la Caterina i va descarrilar de manera tan aparatosa que es va haver de lamentar una bona colla de morts.


Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona. La il·lustració és "La meditació" de Francesco Hayez, 1841.
Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal
www.joanpinyol.net

diumenge, 13 de març del 2011

UNA MELODIA PER A DOS (Un microrelat de Míriam Cendra)

Feia estona que plovia i, quan vaig arribar, l’espectacle ja havia començat. L’escenari estava dividit en dues meitats idèntiques, on dos ballarins d’esvelta silueta dibuixaven passos de dansa amb el compàs dels seus cossos: primer es replegaven al centre de l’escena on es fonien en una sola figura, per després allunyar-se, cadascun cap a un extrem..
La sincronia dels seus moviments, de tan perfecta com era, em permetia tancar els ulls, escoltar la música i endevinar, sense por d’equivocar-me, quin era, en cada instant, la figura que representaven de les dues siluetes, ara fonent-se, ara separant-se. Semblaven dos amants que es citaven clandestinament per viure un breu idil·li i tornar, després, a la monotonia de la seva quotidianitat.
.
Aquella dansa em seduïa de tal manera que em transportava a paratges idíl·lics on la naturalesa es manifestava amb una intensitat gairebé violenta per mostrar, amb tota la seva força, la impotència dels éssers humans malgrat el seu orgull desmesurat, com si els déus volguessin recordar als homes una lliçó d’humilitat molt repetida, però mai ben apresa.
.
L’orquestra, llavors, amb una percussió intensa i sobtada, em va allunyar dels meus pensaments i va recuperar el seu protagonisme per fer ostentació de la virtuositat dels seus instruments amb una solemne interpretació, a la qual els ballarins van respondre amb la intensificació del ritme dels seus moviments sense abandonar, però, la sincronia de la dansa. Aquest va ser l’instant sublim, efímer i fugaç, en què el públic va sentir una gran palpitació allà on cadascú refugia els sentiments més ocults..
A partir d’aquell moment, la melodia va començar a perdre intensitat i, al mateix temps, els passos dels ballarins, obedients, esdevenien cada vegada més lents.
.
La tempesta va començar a minvar fins que, de sobte, va deixar de ploure. Els eixugaparabrises van tornar a la seva posició original, cadascun a un extrem de la finestra frontal, esperant una nova pluja per retrobar-se i continuar la seva bella dansa allà on l’havien deixada.

Microrelat seleccionat al III Premi de Microrelats El Basar de Montcada Ràdio, 2007. Publicat al recull “Microveus” (Montcada Comunicació, 2007) i en castellà a “Dejad que os cuente algo” (El Recreo. Barcelona, 2009).
.
Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador. Per a ella l’escriure és una conseqüència del llegir i, més que aficions, pensa que són una manera de viure. No pot imaginar la vida sense un llibre a les mans, un company i un còmplice alhora.

dimecres, 9 de març del 2011

LA DESCONFIANÇA DE L’ESBUDELLADOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Havent confessat el crim esgarrifós i després que mossèn Jaume –molt a contracor– li donés l’absolució, va enfonsar el ganivet a la sotana amb una estocada precisa i experta, marca de la casa: una cosa era apaivagar la consciència, i una altra refiar-se de la discreció d’un capellà.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

dissabte, 5 de març del 2011

ELL MARXA, JO EM QUEDO (Un microrelat de Maria Cirera)

Ell ha marxat i jo m’he quedat aquí, sola, amb la roba que ell em va comprar i el perfum que em va regalar un dia, com si res. Totes aquestes capcetes plenes del maquillatge que m’aconsellava, ara pengen de la meva cara com una màscara desencaixada. El rímel, a les galtes, el pinta-llavis, arran de coll. Les sabates de taló amb agulla fina, una s’ha trencat.

Ell ha marxat i jo m’he quedat aquí, sola, amb els pits de mentida que em va regalar. El cabell sembla que vulgui fugir de mi, però encara es veu ben clar el seu cony de color caoba. Ni un renec, si us plau, ni una mala paraula. La roba interior, sobretot, sempre de color bordeus. Amb la boqueta tancada estàs més mona. T’he dit mil vegades que tot rapat!

A l’armari encara hi he trobat la meva antiga roba. Em miro al mirall tal i com era abans que ell arribés. No hi veig res més que un monstre estúpid i curt de principis.


Microrelat finalista del Premi Grau Miró de Vallcarca l’any 2009. La il·lustració és de Kendra Binney.
Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dimarts, 1 de març del 2011

JUDICI A LA CIGONYA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Al jutjat d’instrucció número trenta-tres de Nova York s’ha presentat una querella contra una cigonya, de nom Gina, pels delictes de prevaricació i d’incompliment de contracte. Segons sembla, el demandant en el seu escrit argumenta que l’ocell encarregat de portar-lo al món des de Roma, no el va lliurar a la família que havia pagat els seus serveis, sinó que, amb mala fe, el va abandonar en una de les cases més pobres de la ciutat. En les seves conclusions, el suplicant demana al tribunal que li sigui restituït el bon nom així com la pertinença a la família que li correspon per desig exprés. Senzillament, que, en endavant, pugui canviar la seva existència miserable per una vida plena de comoditats.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.



Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).