divendres, 31 de juliol del 2015

LA COMBINACIÓ (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Un home jove amb barret i guants negres surt de casa de matinada amb el cap cot i el pas lleuger. No hi ha ningú més al carrer, només es veu, de vegades, l’ombra d’algun gat solitari. L’home del barret i els guants negres tomba el cap enrere, de tant en tant, alhora que es posa una mà al pit com palpant-se’l.  Quan arriba a la plaça principal de la ciutat ja està sortint el sol i comencen a obrir mandrosament algunes cafeteries. L’home s’atura en un caixer, es treu els guants, agafa una tarja de la butxaca de l’abric i abans que pugui introduir-la i marcar les quatre xifres un altre home se li posa al darrere, estira un braç amb un ganivet brillant a la mà i li diu a cau d’orella “sis, tres, nou, quatre”.


La fotografia que il·lustra el microrelat és de Laurence Winram.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: llengua de gat

dilluns, 27 de juliol del 2015

JOCS RURALS (Un microrelat de Damià Bardera)

“Hem d'assajar abans”, vaig dir-li. I ell em va contestar: “Vale, vale”.

Tots dos recolzats a la paret del pou, amb una pedra a la mà cada un: “Primer tu”, “No, no, primer tu”. Les vam deixar anar tots dos alhora. Era fosc i no vam veure si les pedres flotaven.

Mentre el dúiem cap al pou, no va dir res. Se'l veia capficat. Li vam explicar que ja ho havíem assajat i que no hi hauria cap problema. “Serà genial”, ens va dir finalment.

Era fosc i no vam poder veure si flotava.

Microrelat inclòs al recull fauna animal (El Cep i la Nansa, 2011)


Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels reculls "i alguns contes per llegir-los d'amagat", "fauna animal", "els homes del sac", "els nens del sac" i "contes de propina", tots a l'editorial "El Cep i la Nansa". En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).

dijous, 23 de juliol del 2015

DESORDRE (Un microrelat de David Vila i Ros)

Volíem fer la revolució, però ens van dir que era contrari a l'ordre establert i ens ho vam repensar.

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)


David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l'ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

diumenge, 19 de juliol del 2015

FLORIDURA (Un microrelat de Carme Ballús)

Fa mil dies que plou i m’estic florint, tinc fongs als peus i faig pudor de resclosit. Miro pel finestró de la cel·la i tot és aigua, ja no puc ni distreure’m veient passar els vianants. La noia del vestit blau deu haver canviat de camí. I no tinc ni la més remota idea de quan duren les pluges en aquest país. Les ungles se m’estoven. Tant de bo que no hagués dut a sobre ni un mil·ligram de coca. Temo que quan surti d’aquí, si en surto, seré tan porós que em desfaré només creuar la porta de la presó. Torna, noia del vestit blau, passeja una estona pel tros de carrer que puc veure i serà com si sortís el sol. Però afanya’t. Em podreixo.


Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i un recull propi, "Portes endins" (Marcòlic, 2013), cuit a foc lent i de degustació pausada.

dimecres, 15 de juliol del 2015

SABATA DE CRISTALL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Si, d’entrada, al príncep li havia semblat una estratègia perspicaç, aviat va adonar-se de l’error. La primera noia a qui els heralds van emprovar la sabata era una adolescent esquifida, malaltissa, de pell esgrogueïda. Però la sabata, indubtablement, li esqueia. Tots s’ho miraven, incrèduls. “No ens precipitem”, va barbotejar un dels heralds, perquè no eren aquelles les faccions que recordava en la donzella que, després d’encisar al príncep durant el ball, a mitjanit havia fugit cames ajudeu-me.

A la casa següent, la mateixa cerimònia: va presentar-se una noieta amb trenes, rabassuda i galtavermella. Costava de creure que podria encabir aquell peu esquitxat d’ulls de poll i butllofes dins d’una sabata tan delicada. Però el cristall va acollir el peu sense cap queixa, i la noia va riure ensenyant les dents corcades: “Ara em faran princesa, mama!”.

Els heralds van fer via cap a la casa del davant, on reivindicaven que hi vivia una jove amb els peus idòniament petits. La jove va resultar ser una dona d’edat incerta, esprimatxada, de turmells morats i cames de varius bategants. La sabata, no caldria dir-ho, també semblava feta a mida.

És comprensible que els heralds es presentessin davant del príncep compungits. Tot i haver manipulat la sabata amb tota mena de precaucions i miraments, els dos-cents trenta-sis peus hi havien deixat traces: ditades, alguna rascada, residus de ronya a l’interior, i una olor agra, intensa. El príncep, mentre escoltava les explicacions, la sostenia en l’aire amb dos dits: l’objecte havia perdut les propietats lascives i ara li inspirava més repugnància que fascinació. Un dels heralds s’esplaiava en una argumentació estadística sobre el migrat nombre de possibilitats de trobar la noia a partir d’aquella sabata. “I és que, majestat, el trenta-cinc no és un número de peu tan infreqüent entre les donzelles del regne”, va concloure just abans que el príncep esmicolés la sabata contra una columna.


Microrelat inclòs al llibre Catàleg de monstres (Marcòlic, 2012)