diumenge, 30 de desembre del 2012

FELICITACIÓ (Un microrelat nadalenc de Josep Pastells)


Arriba el Nadal i, com cada any, l’aspirant a poeta escriu una llarga i peculiar felicitació a les mil tres-centes vuitanta-sis amistats del Facebook, als quatre-cents catorze seguidors del Twitter i als centenars de contactes que té emmagatzemats al correu electrònic i a l’iphone. Comença dient-los que ha arribat l’hora d’edificar somni sobre somni. Que cal interpretar les paraules i els silencis, les esperes contingudes i les emocions convulses que sacsegen el cor mentre l’aire ens omple els pulmons. I afegeix –serà millor transcriure-ho fil per randa, tampoc no és tan llarg–: “Som humans, renoi! La mateixa aventura biològica en milers de milions de cossos i rostres que tenen en comú un destí intangible, les ganes de rebentar el temps i un munt de signes i metàfores que serveixen de ben poc quan es vol atrapa un amor impossible. Podem saludar-nos eufòrics, emborratxar-nos i cantar, edificar imperis o fer allioli com els bons artesans. podem fer tantes coses que s’acabarien les festes i encara no hauríem acabat d’enumerar-les. Però fem el que fem, massa sovint oblidem que un gest ho decapita tot, que una senzilla decisió ens desborda i el temps no s’atura per inacabable que sembli la cançó. I ho acceptem o no, les cendres en què ens convertirem tard o d’hora són tan reals com els llibres mai escrits, el múscul de la inconsciència, el ja ens trucarem de fa quatre anys o els volcans interiors que difuminen les ombres quan encara no ha nascut el nou any. Rialles, sí, però també plors que harmonitzen amb milers de plors, amb la fugida de l’assassí, amb carícies que anticipen runes i l’esclat d’una llum tan poderosa que per força haurem d’acceptar l’ardent realitat: el foc a l’iris ens apropa la fi del misteri”. Com fa cada any, abans d’enviar la llarga i peculiar felicitació a totes les seves amistats, l’aspirant a poeta li deixa llegir el text a la seva dona. En sentir la seva pregunta (“No et podries limitar a desitjar-los Bon Nadal i bon any nou, com fa tot Déu?”) comença a difondre la felicitació amb el somriure d’un dement.


Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. El meu desè llibre, “Vides lascives”, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, serà publicat abans de l'estiu per l’editorial Bromera.  Lema favorit: Nosce te ipsum.

divendres, 28 de desembre del 2012

GERMÀ (Un microrelat nadalenc de Jordi de Manuel)


Vint anys després, per Nadal, el Biel decidí tornar al poble on vivia el seu germà Pau. Li havia anat prou bé, en aquell país llunyà. El pare i la mare feia temps que eren morts. Volia recuperar les arrels, compartir la fortuna amb el seu germà. Duia un maletí ple de diners i un cinturó ample farcit de diamants.

Tan bon punt baixà del tren va cridar un mosso perquè traginés les maletes. Li donà un bitllet de propina i decidí passar la nit en un hotel proper a l’estació. L’endemà, el dia de Nadal, buscaria el seu germà Pau.

Biel mai no es despertà, aquella nit de Nadal. Li van clavar un punyal al cor mentre dormia. Li robaren la maleta amb els diners i el cinturó amb els diamants. Mentre li travessava el cor amb el punyal, Pau no el reconegué; Biel havia canviat tant...


La il·lustració és de Guillen Cifré. El microrelat forma part el recull inèdit “Kurts”, amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. http://www.jordidemanuel.cat/

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

dimecres, 26 de desembre del 2012

CLÀUSULA NÚMERO 5 (Un microrelat nadalenc d’Anna Maria Villalonga)


Com que la darrera temporada he treballat de valent, se m’ha acudit que no passarà res si em prenc uns quants dies de vacances. Al cap i a la fi, l’any ha estat convuls i jo he superat amb escreix la xifra fixada.

Aprofitaré les festes de Nadal, que em resulten insofribles. Potser em puc refugiar en algun indret de muntanya, ben apartat de l’enrenou de la ciutat. Necessito descansar. I segur que m’anirà perfecte per agafar forces. Ja m’han avançat que el nou any es presenta complicadíssim, amb un munt de conflictes i de zones calentes.   

He decidit vestir-me com una persona normal. Desaré els estris de feina guardats en un armari. Vull convertir-me en un ésser anònim. Fer com tothom, sense molèsties, sense que ningú no em pugui reconèixer. Soparé amb tranquil·litat en un restaurant, demanaré una copeta de vi, llegiré un bon llibre. Potser em llevaré tard i tot. Coses senzilles però agradables, coses que sempre he desitjat i que mai no m’he pogut permetre.  

A punt de tancar la porta de casa, he sentit el seu alè al clatell. M’he girat a poc a poc, però ja sabia que hi era. L’he vist allà, enmig del replà, imponent en tota la seva alçada, submergit en aquell halo de llum que li encercla els cabells i que enganya tant quan no el coneixes. L’expressió dura, inexpugnable. Abans que digués res, jo ja sabia que no hi hauria cap manera de convèncer-lo.

Hem creuat poques paraules, però m’ha remarcat sense embuts que la llei està de part seva. M’ha recordat que tot havia quedat prou clar quan vam signar el contracte. La clàusula número 5 recull especialment el requisit: no està contemplat, sota cap circumstància, que la Mort pugui fer vacances.


Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

dilluns, 24 de desembre del 2012

AMOR EN TEMPS DE CRISI (Un microrelat nadalenc de Víctor Lorenzo)


Poc abans de baixar la persiana, un jove Santa Claus entra a la joieria i, adreçant-se a la dependenta mentre treu de la panxa postissa una pistola, anuncia que això és un atracament. La noia alça els braços i espantada balboteja un et donaré tot el que vulguis, però no em facis cap mal, i ell respon no et preocupis, bonica, que només vull una cosa: el millor anell que tinguis. Quan, tremolosa, li entrega de la vitrina un d’or blanc amb un rubí enfilat, el jove Santa Claus li demana, assenyalant-lo amb l’arma, sisplau, embolica’l per regalar. Un cop posat el llaç, arrissa amb les tisores les puntes i li entrega la caixeta a l’atracador, que l’agafa amb compte. Se’n va ràpid, enrogit rere la barba blanca, no sense entregar-li abans el botí a la dependenta i dir-li bon nadal, preciosa, desitjo que t’agradi.

Il·lustració de Thomas Nast, 1881.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

dissabte, 22 de desembre del 2012

NIT DE REIS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Descobrir que els Reis Mags no eren els meus pares va ser una decepció. Perquè res de bo anticipava veure’ls traginar paquets per la sala d’estar, amb aquelles capes absurdes i les corones empolsinades, suats, rebentats. ¿Com podia algú refiar-se d’uns personatges que es feien dir –sense pudor– “ses majestats”? Presumien de poders màgics però viatjaven sobre uns camells guiats per uns patges grenyosos. I aneu a saber d’on treien tants obsequis! Havia estat un error encarregar-los els meus regals somiats! Mentre tornava d’amagat a la meva habitació, vaig decidir que l’any següent enviaria la carta directament als meus pares.

La fotografia és de Martí Herrero.

dimarts, 18 de desembre del 2012

A LA VORA DEL RIU (Un microrelat de Mª Carme Martín)


Quan va arribar per ocupar la plaça vacant es va enamorar de la noia més bonica de la colònia. Es deia Agnès i era la filla de l’encarregat del torn del matí a la fàbrica. Era bruna i espigada amb les galtes colrades pel sol. L’home, jove i ben plantat, la sotjava amagat rere el cirerer cada cop que ella acompanyava la mare a l’hort de la vora del riu. Tots els diumenges la veia asseguda als bancs de les dones, serena, virtuosa, model de les altres noies i ell creia endevinar ens els ulls clars de l’Agnès una admiració que l’omplia d’orgull. De tant en tant tenia la sort de sentir la seva veu cristal·lina que es penedia de pecats venials. Llavors la tenia tan a prop... Hauria volgut sortir del confessionari, arrencar-se la sotana i posseir-la damunt l’altar de la capella. 

El quadre és d'Edouard Manet.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Sóc llicenciada en Psicologia. Lectora voraç i en els darrers anys escriptora diària. Pertanyo a un col·lectiu de gent que escriu de Manresa i voltants. Ens diem “Totlletres” i tenim un bloc a Wordpress i pàgina a Facebook. El darrer Sant Jordi ens vam autopublicar un llibret d’històries d'amor. Vaig quedar finalista del Concurs de l'Associació de Veïns de Cal Gravat de Manresa, vaig guanyar un accèssit al concurs ”Històries a cel ras” que organitzava el Museu d’Història de Catalunya (contes de 40 paraules) i vaig guanyar el primer premi del Concurs de Microcontes al Mercat de Lletres d’Igualada. Durant els darrers anys he assistit a uns quants tallers sobre escriptura creativa i actualment segueixo un curs de narrativa en l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

divendres, 14 de desembre del 2012

MEFOMORTASIS (Un microrelat de Maria Cirera)


M’he llevat a les sis en punt. Les sis en punt! Li he preparat l’esmorzar i he escalfat un cassó amb llet. M’he assegut a la cadira i he començat a repicar amb els dits a sobre la taula. Un quart i cinc... dos quarts menys cinc... dos quarts de set. Quan les venes del coll estaven a punt de rebentar-me, he saltat cap a la porta de la seva habitació. He parat l’orella. Res. Un lleuger criiiic-criiiic. M’he begut la llet abans no es refredés del tot i he tornat a seure. Maleït ganàs... a veure qui podrà més, a veure qui dels dos podrà més... El seu pare s’ha llevat arrossegant els peus. M’ha mirat aixecant una cella i sacsejant el cap en senyal de “que no ho veus que amb aquest noi no hi ha res a fer?”. Dit i fet, he tornat a saltar:

–Gregori!

–Criiiic-criiiiiiic.

Pam pam pam pam pam, a la porta.

–Gregoooori! Gre! Go! Ri!

–Criiiic-criiiiiiic.

Al final no he pogut més, ha fet girar la maneta i la porta ha espetegat contra la paret. Em mirava amb els ulls vidriosos des de sota el llit, tot encarcarat, mig tort i repugnant.

–Ja hi tornem a ser amb la història de cada matí! N’estic tipa, eh, n’estic molt tipa. Vols sortir d’aquí sota I anar a treballar? N’estic fins al capdamunt dels teus cuentus. Ni en insecte ni en res, t’has convertit, a tu el que et passa és que ets un gandul! Mare de Déu senyor, quin panorama. Clavadet a son pare…

–Criiiic-criiiiiiic.


Els dibuixos són de Claudio Goldoni, 2004.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. 

dilluns, 10 de desembre del 2012

GREIX (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Es va estremir de plaer, olorant aquella flaire.

El rap amb gambes i l’amanida de pinyons sobre enciam de fulla de roure tenien un aspecte exquisit.

Cada dia anava al mercat, per triar el més sucós i fresc. Després, el ritual a la cuina. Treia el seu botí de les bosses, el desembolicava tendrament, curosament tallava, posava en aigua, apropava els ingredients que faria servir: oli d’oliva, sal prima i gruixuda; herbes, crema de llet, un gotet de vi triat, alls per trossejar. Quan tot era a punt, es transformava en una artista apassionada; el temps s’esvaïa, callaven les remors del carrer, i altres olors que no fossin les d’aquelles excel·lències que traginava, es tornaven alienes. Ella i el menjar: res més sobre la Terra.

Algunes nits, es despertava amb angoixa de malsons i de suor. Llavors, s’aixecava per posar-se davant el mirall, i es mirava la pell fina, els ulls grans, les mans boniques, els pits petits, l’espatlla airosa. Si no cedia l’angoixa, sortia de l’habitació, enfilava el passadís, intentant no entropessar; arribava a la cuina, obria l’armari prohibit, menjava una galeta integral. Per encalmar-se, havia d’obrir la nevera. Tot era al seu lloc: el plat amb el dinar d’ahir, el berenar i la sopa del vespre; darrera, en altres plats i pots, el dinar, i el berenar, i el sopar i l’esmorzar d’abans d’ahir; a la postada de dalt, encara comestibles, les menges de feia tres, quatre dies; a dalt de tot i al fons, les de feia set, deu dies, curosament apilades; aviat hauria de treure les de més amunt, per fer lloc. Tot anava bé.

Tentinejava de nou entre pots, capses, vasos, dels dies, mesos, passats. Li agradava tenir la prova de que era tot allà i no a dintre seu. I tornava al mirall: la seva figura reduïda a esquelet, sense cap indici de greix, aquell cos immaculat, que no es nodria de carn, la confortava i l’assossegava.

Es va distreure rumiant els ingredients de l’endemà, en com els cuinaria. 

I es va estremir de plaer, olorant aquella flaire.


Microrelat guanyador del Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català 2012-13 ("Pecats capitals"). El quadre és d'Amedeo Modigliani.

Sílvia Armangué. No tinc biografia: sóc casual. No tinc premis literaris. Tampoc no tinc gaires diners. En fi.

dijous, 6 de desembre del 2012

A MISSES DITES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


L’arcàngel sobrevola el poble i, amb un sumptuós batement d’ales, aterra davant de cal fuster.

–Tinc un anunci important a fer –diu quan Josep, el fuster, obre la porta.

–Vostè dirà.

És un taller fosc, però la llum que irradia l’arcàngel li permet entreveure les eines escampades; el terra està entapissat de serradures i encenalls; en un racó, Maria, l’esposa del fuster, alleta un nadó.

–Vostè dirà –repeteix Josep.

El quadre és “La anunciación” (1655-65) de Murillo 

diumenge, 2 de desembre del 2012

FAR (Un microrelat de Jordi de Manuel)


Des de la seva talaia el faroner albira l’est amb ulls cansats. Veu una mar plana que s’ennegreix a l’horitzó.

Desvia la vista cap al nord. On els boscos enverdien els vessants ara tan sols veu cendra grisa. Roca nua.

Atalaia el sud. Distingeix catifes de matolls secs que esgrogueeixen obagues, frondoses temps enrere.

L’oest prefereix no mirar-lo. S’estima més no veure la costa prostituïda amb totxos i ciment.


La il·lustració és de Guillen Cifré. Aquest microrelat forma part el recull inèdit “Kurts”, amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. http://www.jordidemanuel.cat/

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

dimecres, 28 de novembre del 2012

EL PRESTIGI DEL CONTESTADOR (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)


A l’hora de sopar, m’ha telefonat una noia per si volia contestar una enquesta d’opinió sobre la vaga d’autobusos. Li he dit si ella cobrava per fer la feina de preguntar. La noia m’ha respost que: és clar que sí! Aleshores, l'he fet el següent advertiment: “Jo també. Ho sento molt, però sóc un professional de contestar preguntes i tinc un prestigi. La meva tarifa sense ser excessiva, és important. Domino la majoria de temes. Fins i tot, si paga bé, m’invento paraules i escric discursos a mida”.


Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà). 

dissabte, 24 de novembre del 2012

EL VELL JAN (Un microrelat de Mercè Bagaria)


Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps no es mou, el vell Jan no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que, al cor, hi té por.

De xic, el vell Jan va ser faust, dolç, llest i molt ric. Van ser seus els camps de blat de grans com l’or i els camps de naps ben blancs i els verds de cols plens de corbs, i els bous i els jous i els pous... I seus van ser el bosc del nord, on viu l’arç alb, on creix el bruc i el boix, i el bosc del sud amb tres mil pins, i el prat del riu bell i un bé de déu de mill i un munt de flors.

Tos fos! Que trist que és el joc!

El vell Jan viu en un cau buit. Té un trist jaç brut i un gec ben prim, i el fred cru del mes de març, i el brac coix que jeu amb els ulls clucs prop de la llar de foc. Sort que té el gos! Quan té fam, el vell Jan es pren un bol de brou, o un glop de llet amb mel de bruc o un tros de pa sec amb oli i sal o set o vuit nous amb un got de vi bo o tan sols un plat de res.

Fa anys que el vell Jan és cec i els sons són el seu món: el bram del vent, el bruit del bosc, el broll de la font del broc gros, el ball dels joncs, el plor del riu, el cant del gall, el plany del llop... i el pas lent i clar amb què, a poc a poc, ve la mort.


El quadre és de Vincent Van Gogh.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. 

dimarts, 20 de novembre del 2012

IDENTITAT (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)


A la cua de la carnisseria altra vegada l’han confós amb la mateixa dona. Estava farta de repetir sempre el mateix, ella no era Carme Alcalá. Una i altra vegada li insistien que sí que ho era, i li explicaven suposades històries protagonitzades per ella, històries que no coneixia, que si això, que si allò, però Carme, no te’n recordes?, vaja noia, quina pena, quin mal caràcter se t’ha posat noia... De debò, no sóc Carme Alcalá, si us plau, no insisteixi més i deixeu-me tots en pau d’una vegada.

Al carrer, al metro, al metge, al súper, a l’aeroport... Fins i tot una vegada van trucar al seu mòbil i van preguntar per Carme Alcalá. No s’ho podia creure, li va pujar la tensió i li van créixer 50 cabells blancs més; era un autèntic malson.

Però avui, mentre observava els rostres vermellots de les carnisseres, ha arribat al límit de la seva paciència i ha decidit que la brometa no podia durar més. S’ha mirat les mans, s’ha tocat els cabells, el nas, les orelles com comprovant que tot era al seu lloc, com sempre, i s’ha adonat que la solució és molt senzilla: una mica de bótox per aquí i una liposucció per allà. Ha somrigut i ha xiuxiuejat que et fotin i fins mai Carme, destructora, fastigosa usurpadora de la identitat de les persones alienes. I ha arribat el seu torn.


La il·lustració és "Missing Identity" d'Angelia Thompson.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/

divendres, 16 de novembre del 2012

TALA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


El dia que el va conèixer, ella va consultar l’horòscop del diari: “avui trobaràs l’home de la teva vida”. La margarita desfullada confirmava el dictamen: “m’estima”. El tarot no va oferir dubtes: mostrava la carta dels enamorats.

En l’escorça d’un arbre, van gravar els seus noms separats per un cor amb una fletxa travessada. Poc després, on hi havia el bosc s’hi va construir una urbanització: allò hauria d’haver servit de presagi.



Microrelat guanyador del 3er Concurs “Tocats de lletres” de Manresa (2012) dedicat a microrelats sobre l’amor. L'il·lustra  "Le Baiser" de P. Picasso (1969)


dilluns, 12 de novembre del 2012

EXTERIOR (Un microrelat de M. Carme Martín)


La criatura surt del cau lentament. Els ulls, vermells i petits, parpellegen enlluernats. Els peus enormes caminen amb passes feixugues, els braços llargs pengen d’un cos rabassut. El cap massa gran està recobert d’una mena de filferros entercs, com tot el cos nu. Amb ell un núvol pudent s’escampa per la casa deserta. Ha estat la intuïció el que l’ha fet sortir a un món que mai no ha trepitjat. La criatura surt al carrer sota un sol radioactiu i contempla com d’altres edificis comencen a sortir més éssers en els que es reconeix com en un mirall. No està sol.

Microrelat guanyador del Segon Premi en el 2on Concurs de Relats de Por d’Igualada (2012)

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Sóc llicenciada en Psicologia. Lectora voraç i en els darrers anys escriptora diària. Pertanyo a un col·lectiu de gent que escriu de Manresa i voltants. Ens diem “Totlletres” i tenim un bloc a Wordpress i pàgina a Facebook. El darrer Sant Jordi ens vam autopublicar un llibret d’històries d'amor. Vaig quedar finalista del Concurs de l'Associació de Veïns de Cal Gravat de Manresa, vaig guanyar un accèssit al concurs ”Històries a cel ras” que organitzava el Museu d’Història de Catalunya (contes de 40 paraules) i vaig guanyar el primer premi del Concurs de Microcontes al Mercat de Lletres d’Igualada. Durant els darrers anys he assistit a uns quants tallers sobre escriptura creativa i actualment segueixo un curs de narrativa en l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

dijous, 8 de novembre del 2012

L’AMAGATALL DE L’HORROR (Un microrelat de Mireia Rubio)


És negra nit quan surto de l’edifici. La deliberació del Jurat s’ha allargat molt. M’apresso per arribar al cotxe esgarrifada pel record de les imatges i els testimonis. L’horror s’amaga en les escletxes de la quotidianitat.

Les meves passes ressonen amb estrèpit en un carrer que no queda de pas; he aparcat en un infern d’ombres. Gairebé m’agafo el turmell tancant la porta. Però per fi trec l’aire. Voldria fer fora també la por. Aviat seré a casa. Arrenco. Tic-tic-tic... El calfred és inevitable; un pilot taronja m’avisa que algú no s’ha cordat el cinturó en el seient de darrere...

Microrelat guanyador del Primer Premi en el 2on Concurs de Relats de Por d’Igualada (2012)

Mireia Rubio Molín (Igualada, 1972) Llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB, treballa com a periodista des de 1995, actualment a l‘emissora municipal Ràdio Nova. Ha estat redactora del diari Regió7 i del Diari d’Igualada. Ha treballat a la Fundació Cal Ble. És membre fundadora (1994) del moviment de cooperació Baula, Comitè Òscar Romero de Santa Margarida de Montbui i col·labora amb diferents entitats culturals i cíviques de l’Anoia. Forma part de l’Associació Escrividors, l'entitat que va impulsar, juntament amb la Biblioteca Central d’Igualada, la inauguració de  la Biblioteca de la Memòria (2001). En aquest col·lectiu dóna a conèixer els seus primers relats inèdits. L’any 2007 va publicar la seva primera novel·la, “El abrazo del náufrago”.

diumenge, 4 de novembre del 2012

L’HOSTE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Quan entres al restaurant, sents un pessigolleig a l’estómac. Tens gana, molta gana. Per matar el cuquet, demanes un entrecot. Te l’empasses amb una voracitat insòlita en tu i en demanes un altre. El cambrer arqueja les celles. Devores el segon entrecot amb quatre queixalades, però la gana no et passa: te’n podries cruspir deu i encara tindries un budell buit. “Avui sí que dóna gust veure’t menjar, Onofre”, comenta sorpresa la teva dona, habituada a anys de desídia davant de cada àpat. Per no semblar un golafre, t’estàs de repetir les postres.
Però quan arribes a casa, d’amagat t’aboques a la nevera i endrapes fruites, verdures, formatges, sis iogurts, una dotzena d’ous, un parell de bistecs crus, sagnants, i el llobarro que has comprat pel dinar de l’endemà (amb espines i tot). Sense adonar-te’n has buidat la nevera, però encara estàs famèlic!

Penses que si t’adorms potser et passarà aquest neguit. La teva dona ronca. T’estires al llit. Més que un formigueig, ara a l’estómac hi sents l’anar i venir d’una multitud inquieta. Et palpes la panxa: la tens boteruda i alguna cosa empeny per sortir. El bony s’obre pas a través de la bossa de l’estómac, traspassa dipòsits de greix i capes d’epidermis i, per fi, amb un esclat francament espectacular de sang, apareixo a la superfície. Has de reconèixer que he fet una entrada en escena ben contundent!

Abans de perdre el coneixement, em mires amb la cara desencaixada. Ara sí que t’ha passat la gana, Onofre. A mi, encara no.


Microrelat guanyador del VI Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2012). Il·lustra el microrelat un detall del cartell del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei 2012.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

AMOR DE LLUNA PLENA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)


Retruny el vent del nord i fa estremir les bigues, les portes, les finestres. La casa és un ens viu amb so de fusta vella. M’arriba amb nitidesa la crua remor dels arbres, però no hi ha veus d’ocells. Ni tan sols parla l’òliba. M’aboco dins la nit com qui mira l’abisme, indolent, extasiada, i veig els ratpenats retallats en la fosca contra el cercle de llum del fanal solitari. Elegants siluetes en vols vertiginosos, buscant insectes vius al bell mig de l’oratge. Puc mirar més enllà, però tan sols hi ha ombres. I aquells vampirs de nit, curulls d’indiferència

Quan ell pica la porta, ja fa temps que l’espero. Ens mirem sens parlar, ànima contra ànima. M’acullo lentament a l’escalf del seu pit. Amb tendresa, una ungla em recorre la cara.

El contemplo amb desig. Té ulls grocs de bèstia humana. I tremola la nit, i tremolen els arbres, i ressona un udol, avall la muntanya.


Il·lustració de Shoka, 1916.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

dissabte, 27 d’octubre del 2012

EL TRET DE GRÀCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Letícia Armadans el rep amb un “passa rei” acompanyat d’un voleiar de vels de seda. Com sempre, l’habitació és a la penombra i put a encens. Quan es troba en un mal pas, l’inspector Grané visita Letícia Armadans. Ho fa d’amagat: si els col·legues l’enxampessin amb una mèdium, haurien qüestionat les seves llegendàries habilitats deductives. L’inspector Grané s’asseu davant la taula amb espelmes enceses: l’escenografia per a la sessió és a punt.

La dona demana el nom del difunt –Tomàs Llabrés–, tanca els ulls (les parpelles de color verd pistatxo fan joc amb el mocador del coll) i estira els braços endavant. L’inspector, que coneix bé el ritual, li agafa les mans (unes mans aspres, escardalenques, plenes d’ossos) i les estreny (l’esmalt fosc de les ungles fa joc amb la taula de caoba). “Tomàs Llabrés: manifesta’t!”, diu la dona. Silenci. “Tomàs Llabrés: ets aquí?”, repeteix, amb la cara tibada (el coloret lluent dels pòmuls fa joc amb les cortines carmesí). Res de res. La senyora Armadans, però, és tossuda: “Si ets aquí, digue’ns qui et va matar”. Silenci de nou. “Qui va matar-te?”. Ni rastre del Llabrés.

S’estan així una bona estona, ella convocant inútilment l’esperit de Tomàs Llabrés, l’inspector aferrat a les mans de la mèdium, ara desagradablement suades. Fins que ell perd la paciència: “Doncs què hi farem!”. S’aixeca i deixa un parell de bitllets damunt la taula. Més que contrariat, sembla alleujat

Però quan és al rebedor, una veu l’atura: “En Grané!”. La veu rogallosa omple l’habitació. “L’inspector Grané va pelar-me!”. L’inspector torna a entrar. L’Armadans té encara els ulls clucs i brama: “Grané, fill de puta! Quin gust follar-me la teva dona! I com me la mamava, la porca!”. Sorprèn el repertori d’obscenitats que brollen dels llavis de la dona (uns llavis escarlates que ara fan joc amb el rostre congestionat de l’inspector).

–Mort i tot, segueixes sent un talòs, sergent Llabrés –diu l’inspector. Desenfunda el revòlver i l’acosta al cap de Letícia Armadans.


Microrelat guanyador del 1er Premi en el Concurs ARC a la Radio 2011-12, inclòs  al recull inèdit “Les mil i una”.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

TEDI CREATIU (Un microrelat d’Eduard Márquez)


L’Eunomi Reisteiner, tip de repetir el mateix paper durant 1.164 representacions, ha canviat la pistola del calaix per una de debò.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995)


Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) –que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana– i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

divendres, 19 d’octubre del 2012

DEFINICIÓ D’AMOR (Un microrelat d’Iván Teruel)


Fa ja dies que el cabell li cau com si es desfés. Així que finalment s’ha decidit. Quan arriba ell, ella l'està esperant davant del mirall amb a seva nova perruca T’agrada? Ell respon amb un somriure tendre i un apropament. Li treu la perruca amb delicadesa, agafa escuma d’afaitar de l’armari i l’estén pel seu cap. Pren una fulla i amb un amor inabastable recorre la pell rodona del crani. Quan acaba, li fa un petó a la calba i li diu: “Recorda, vida meva, que un dia vam prometre no tenir por als miralls”.

Microrelat guanyador del mes de febrer en el I Microconcurs 2012 de La Microbiblioteca “Esteve Paluzie” de Barberà del Vallès. El quadre és "The bald girl", 2008, d'Oleg Radvan.

Iván Teruel (Girona, 1980) és llicenciat en Filologia Hispànica i treballa de professor d’Ensenyament Secundari en un Institut públic. Com a investigador, és responsable d’una edició crítica de la “Historia oriental de las peregrinaciones” del viatger portuguès Mendes Pinto, publicada l’any 2009.  Amb el seu estudi “El Perú escindido: antagonismo estético e ideológico entre Vargas Llosa y Arguedas”, publicat l’any 2012, ha obtingut el Premi Rara Avis. És autor del bloc “La tijera de Lish”.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

EL DIA DEL SENYOR (Un microrelat d’Eduard Ribera)


Li agrada comprar el diari els caps de setmana, bàsicament perquè col·lecciona els dominicals. Es diu Domènec però tothom el coneix per Domingo. Les amigues de la seva germana que estudiaven a les Dominiques li deien Mingo. Quan va estudiar al seminari el cridaven Dominicus i quan en va sortir va muntar un prostíbul que es deia “Las Domingas”. Als clients importants que hi van el diumenge els aplica descompte ja que, com tothom sap, aquest és el dia del senyor.

La il·lustració és "Sunday Morning Newspaper" de Johanna Bohoy

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Recentment ha publicat “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009 i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

dijous, 11 d’octubre del 2012

PRIMAVERA A CIUTAT NOD (Un microrelat de Maria Cirera)


Cada primavera, a Ciutat Nod, apareixen milers d’animals morts sobre l’asfalt brut i tacat. Petits rosegadors, ocells, gats... empesos pel bon temps, escapen de la feixuga letargia de l’hivern fins que... pam! Els vehicles rodats estaborneixen els seus cossos i els expulsen lluny, molt lluny, sobre el voral del carrer. També, a ciutat Nod, la llei del més fort sentencia: “tu te’n vas, tu et quedes” i, d’un impacte sec, els més dèbils queden exclosos del cabal del temps. Aquella primavera, en un dels carrers més transitats de la ciutat, va aparèixer el cos sense vida d’una cria d’hipopòtam.

Aquell tros de carn entumit, llefiscós i gros, va quedar estès a dos metres de distància d’una claveguera, al mig de la via pública. Ningú no es va demanar mai com havia arribat fins allà. Potser havia caigut del cel i s’havia estavellat contra el terra. Potser buscava la seva família, perdut a milers de quilòmetres de distància de la sabana. Potser havia germinat mort sobre l’asfalt, com una flor podrida. Aquestes són hipòtesis que mai ningú no es va plantejar. Van passar els dies, el cos putrefacte es va anar consumint a poc a poc, molt a poc a poc. Al cap d’uns quants mesos, la cria d’hipopòtam era poca cosa més que una taca de quitrà sobre l’asfalt del carrer més transitat de Ciutat Nod, una ciutat on ja res és possible i res està per fer.


La il·lustració és "Now we hunt hippopotamus" (2011) d'Aaron Johnson

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. Aquest microrelat forma part d’un llibre de microrelats en preparació.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

PIGMALIÓ (Un microrelat de Joaquim Carbó)


Es tracta d’una gitaneta preciosa que venia alls pels mercats. Si no obria la boca, calçada, neta i perfumada, podia passar per una senyoreta. La va conèixer un empleat de banca, lletraferit –àdhucs i quelcoms a desdir–, assidu al Palau i lector dels Nostres Clàssics. Des que se’n van al piltre junts, s’ha tornat un baranda que fa anar la mui per entarugar panolis amb el toco-motxo. Mou tan finament els dàtils, que arramba les carteres que vol. Quan no curra, es col·loca amb una mica de merda. Re no l’atxanta: la cangrí ja és casa seva.


Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

dimecres, 3 d’octubre del 2012

BAVA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Aquesta nit, al restaurant, el meu marit ha sopat caragols. Solemne, s’apropa la closca als llavis i xucla sorollosament el suc de l’interior abans d’introduir-hi l’escuradents. Una vegada enfilat, extreu el cos tou de l’animal i el suca en la salsa del plat. Quan obre la boca, la saliva amuntegada a les comissures forma uns fils prims que pengen del llavi superior, com estalactites en una cova. Mastega els caragols amb fruïció, i els seus ulls mig closos m’observen amb una mirada desafiadora. Jo detesto els caragols i no puc suportar veure a algú menjar-los. I sé que quan el meu marit els demana en un restaurant, ho fa per molestar-me.

Avui, quan hem anat a dormir, he pensat en els meus fills: viuen lluny de la nostra llar, i envejo les seves vides independents, la felicitat encara no adulterada. De matinada m’he despertat sola al llit. Pel passadís he descobert un rastre de bava enorme que em conduïa a la cuina: era allí, convertit en un caragol descomunal, movent lúbricament les banyes, mentre de l’orifici de la boca es gronxava com un pèndol una fulla humida d’enciam a mig empassar. I he reconegut aquella manera familiar de mirar-me, altivament, mentre gaudeix del menjar.

Microrelat inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010)

dissabte, 29 de setembre del 2012

L’ESQUERDA (Un microrelat de Mercè Bagaria)


Abans d’apagar el llum de la tauleta de nit, el senyor Iu es fixà en la paret que tenia davant del llit i va percebre una esquerda incipient que avançava en diagonal del sostre cap al terra. Al matí següent, l’esquerda travessava la paret d’una punta a l’altra.

El senyor Iu era un home resolutiu. Així doncs, aquella mateixa tarda es va proveir del material necessari i va enguixar i emblanquinar la paret fins que no va quedar cap rastre de l’esquerda desconsiderada que havia gosat irrompre en la seva vida.
L’endemà el senyor Iu s’adonà que els problemes no es resolen emblanquinant-los, perquè allà, de punta a punta de la paret, tornava a ser-hi l’esquerda; ara, però, d’un dit d’amplada.

De res va servir la intervenció d’un especialista en rehabilitació d’edificis. L’esquerda anava creixent en amplària i profunditat. Un matí, la separació entre un tros de paret i l’altre era tan notable com la curiositat del senyor Iu. A penes va passar la mà per l’esquerda obstinada, la paret el va engolir sencer i, un cop engolit, l’esquerda es va tancar.

De seguida la consternació s’apoderà del senyor Iu en notar que al braç dret se li anava obrint una esquerda que, de mica en mica, se li estenia per tot el cos. Primer se li va aixecar la pell. Després la carn va començar a desencaixar-se amb celeritat. Enmig del no-res, d’una penombra instigadora, mentre un estilet invisible li escindia el rostre, li esquinçava els muscles, li seccionava les venes i li badava l’abdomen, d’on ben aviat emergirien les vísceres, el senyor Iu va clissar, amb l’ull sa, la rata que se li acostava amb pas decidit. Llavors, s’esglaià perquè va entendre que no es pot defugir el destí.

Microrelat guanyador del 2on Premi al Concurs ARC a la Radio 2011-12

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

dimarts, 25 de setembre del 2012

DETERMINISMES (Un microrelat de Gemma Pellicer)


Si hagués estudiat Art en lloc de Filosofia, en Pedro hauria acabat treballant com a restaurador d’obres artístiques per al museu d’El Prado. Si en lloc d’haver canviat de ciutat, s’hagués quedat a Madrid, un dia a la sortida de la feina, de camí a un conegut restaurant del centre, hauria ensopegat amb la María, circumstància que propiciaria l’ocasió de disculpar-se i, és clar, encetar una conversa, a més d’oferir-li el taxi que estava a punt d’agafar. Si, com diem, canviar la seva ciutat natal per València va impedir-li ensopegar amb qui de ben segur s’hauria acabat convertint en la seva esposa, havent pres la decisió de mudar-se va ensopegar de la mateixa manera –en fi, aquest accident era inevitable– però ho va fer amb la Sonia, a la sortida del teatre, una dona molt bonica però sense l’encant de la María.
D’acord amb aquesta capriciosa ruleta que és la vida, la Sonia, amb qui en efecte es casaria, no només amb el temps aprendria a cuinar unes paelles delicioses, per llepar-s’hi els dits, sinó que a més li donaria tres fills esplèndids: el Miguelito, la María (una pura coincidència) i la Mónica. I així, cada vegada que aquest esforçat professor de Filosofia d’un institut dels afores de València, invités els col·legues a dinar a casa seva, tots ells sense excepció es refugiarien de la falta generalitzada de disciplina en les aules, en els efluvis deliciosos de la paella que la seva dona els prepararia, normalment cada primer diumenge de mes.

Avui en dia, després d’estudiar Filosofia, haver-se casat amb la Sonia i dinar sovint amb la seva família i afins una paella d’allò més bona, no pot evitar sentir de tant en tant una fiblada de nostàlgia per un futur inexistent que mai no coneixerà.


Microrelat extret del recull "La danza de las horas" (Eclipsados, 2012). La traducció és de Jordi Masó Rahola. La il·lustració és "La gran marioneta" de Pablo Ciliberti


DETERMINISMOS

Si hubiera estudiado arte en vez de Filosofía, Pedro habría terminado trabajando como restaurador de obras artísticas para el museo de El Prado. Si en lugar de haber cambiado de ciudad, se hubiera quedado en Madrid, un día a la salida del trabajo, de camino a un conocido restaurante del centro, habría tropezado con María, lo que le habría dado pie a disculparse y, claro, entablar conversación, además de ofrecerle el taxi que estaba a punto de coger. Si, como decimos, el cambiar su ciudad natal por Valencia le impidió tropezarse con quien seguro habría terminado convirtiéndose en su esposa; tras la decisión de mudarse tropezó de igual modo –en fin, era inevitable dicho accidente- pero lo hizo con Sonia, a la salida del teatro, una mujer muy guapa aunque sin el encanto de María.

De acuerdo con esta caprichosa ruleta que es la vida, Sonia, con quien en efecto llegaría a casarse, no sólo aprendería a cocinar, andando el tiempo, unas paellas deliciosas, de chuparse los dedos, sino que además le daría tres hijos estupendos: Miguelito, María (pura coincidencia) y Mónica. Así las cosas, cada vez que este esforzado profesor de Filosofía en un instituto de las afueras de Valencia, invitara a comer en su casa a los colegas, todos ellos sin excepción se refugiarían de la falta generalizada de disciplina en las aulas, en los efluvios deliciosos de la paella que su mujer iba a prepararles, por lo común, cada primer domingo de mes.

Hoy en día, tras estudiar Filosofía, haberse casado con Sonia y comer a menudo, junto a su familia y allegados una paella de rechupete, no puede evitar sentir de vez en cuando una punzada de nostalgia por un futuro inexistente que jamás conocerá.



Gemma Pellicer (Barcelona, 1972) es llicenciada en Filologia Hispànica i en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa com a editora i correctora per editorials i institucions. Ha conreat la crítica literària en diaris i revistes com Quimera, i en col·laboració amb Fernando Valls, ha publicat l’antologia Siglo XXI. Los nuevos nombres del cuento español actual (2010). Manté el bloc Sueños de la memoria i els seus microrelats han aparegut en diverses antologies. La danza de las horas és el seu primer llibre.