dijous, 28 d’octubre del 2010

GRAFÒMAN (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Hi ha un home assegut a una taula que escriu amb un bolígraf en un full. L’home seu rígid, aparentment concentrat en el que escriu amb la mà dreta. A la taula a tocar de la mà esquerra de l’home que escriu hi ha un revòlver. L’home escriu i escriu, rígid, apressat, molt concentrat.

L’home que seu a taula i que escriu apressat amb un posat rígid en un full, de sobte s’atura. Es mira el full i la mà dreta amb el bolígraf i després la mà esquerra i el revòlver que reposen damunt la taula.

L’home torna a escriure, encara més apressat. I mentre escriu agafa amb la mà esquerra el revòlver i amb un moviment lent i premeditat el puja cap a la templa. Quan el canó fred i metàl•lic toca la pell de la templa l’home, que encara escriu, tremola. L’home amb la mà esquerra armada amb un revòlver que li apunta a la templa segueix escrivint amb la mà dreta armada d’un bolígraf que apunta al full ara gairebé ple de paraules. I mentre escriu l’home acarona suaument el gallet amb el dit índex de la mà que aguanta el revòlver. L’home encara escriu amb la mà dreta al full quan l’índex esquerre prem fermament el...


Microrelat inclòs al recull “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

LA ROSA D’ALEXANDRIA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

–Un matí, la millor rosa de palau va aparèixer brutalment trossejada –va explicar el Príncep als seus convidats–. De seguida vaig ordenar que busquessin el culpable. L’endemà mateix, em van presentar un jove inquiet com a responsable de l’atemptat.

–Ho has fet tu? –li vaig preguntar.

–Senyor, ho he fet jo –em va contestar el jove–. Volia saber si la meva enamorada encara m’estimava, i vaig anar desfullant la rosa amb aquesta intenció.

–I què et va predir, la rosa? –vaig demanar-li, intrigat.

–Que ella m’estimava, Senyor –va replicar-me, somrient.

–Deslligueu-lo! Només l’amor pot vèncer la rosa –vaig dir-li en to solemne–. Ets lliure!



Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i Versions profanes. I dos llibres de teatre Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà).

dimecres, 20 d’octubre del 2010

A CADASCÚ EL QUE ÉS SEU (Un microrelat de Joan Pinyol)

Després de matar-lo d’un sol tret, va estar bona estona furgant-li la ferida. Creia fermament que la víctima no tenia cap dret de quedar-se-li la bala.


Microrelat inclòs al recull "Glops" (Petròpolis, 2009).

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

dissabte, 16 d’octubre del 2010

EN BLANC I NEGRE (Un microrelat de M. Jesús Royo)


Vaig començar per casualitat tot fent fotografies d’ulls en un període de la meva vida d’estudiant. Al principi maldava per trobar l’enquadrament apropiat o bé per captar les emocions amb la resta de faccions. Ara he reduït l’espai, emmarcant-los en un únic paisatge possible: la pell i les clivelles que conformen l’expressió; i uns arbres que fan ombra: les celles. En tinc un àlbum ple, ja puc dir que en faig col·lecció. El que més m’ha sobtat al llarg d’aquests anys, ha estat la docilitat de les persones a deixar-se retratar aquest petit fragment del seu rostre. “Els ulls?”, preguntaven tot fent un somriure burleta. “Sí”, els deia jo, “no pensis en la càmera!” en un intent de vèncer la seva resistència…, ningú fins ara s’hi ha oposat. M’he convertit en una col·leccionista compulsiva de mirades.

Mentre giro els fulls d’aquest àlbum, recordo els moments i els noms (sempre el demano, potser en un intent de donar-hi una dimensió real, un to humà)..., en Joan..., sí… aquests, Joan es deia, va ser el primer. Em va commoure intensament: me’l mirava des de la barra d’un bar sense que ell se n’adonés. Intentava desxifrar els motius del dolor que regalimaven les seves ninetes… Els ulls li brillaven d’una manera esfereïdora, un clam silenciós se’n desprenia. Tenia tota la pinta de beure més que un clot d’arena. De sobte les nostres mirades es van creuar, vaig sentir un fibló potent que em travessava les entranyes i en aquell moment ho vaig decidir. Mentre ell xerrava amb el cambrer, vaig treure la càmera buscant l’angle perfecte. Volia captar aquella mirada fosca i tèrbola… sense color.

Sí, recordo en Joan… ara sóc com l’Indiana Jones a la recerca del Sant Graal, o com un “voyeur” en una platja nudista. Cerco l’essència d’uns ulls perduts, recreant-los en un instant d’eternitat.

La imatge que acompanya el conte és el fotogravat “Ulls anònims” de la mateixa M. Jesús Royo.
M. Jesús Royo (Manresa,1958). La seva aficció a l’escriptura es va iniciar paralel·lament al descobriment del web relatsencatalà. Construint i enderrocant paraules es va trobar atrapada en una teranyina sense fi. En realitat només es considera una aprenent de les lletres. La seva gran passió és la il·lustració i el gravat artístic. Actualment treballa de dissenyadora gràfica.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

EL TEMPS CIRCULAR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Vaig sortir d’excursió amb una motxilla a l’esquena i en tornar, l’endemà, en lloc de la meva ciutat vaig trobar-me en un poble d’il·luminació somorta, amb carrers polsegosos, sense asfaltar, cases baixes i gent desconeguda. Durant els primers dies vaig creure que vivia un somni angoixós, del qual aviat despertaria; lamentava la pèrdua dels familiars, de la meva promesa, dels amics. Però mentre la revelació del malson no arribava, em vaig instal·lar en una pensió regentada per una parella encantadora. Tenien una filla amb la qual aviat vaig intimar. Vam casar-nos, i un any després naixia un nen. Amb el temps, la semblança amb el meu fill va accentuar-se –era el reflex fidel de la meva imatge adolescent–, i també vaig anar reconeixent en aquell poble –que s’expandia i es renovava– la ciutat on jo havia viscut la joventut.

Aquest matí el meu fill ha sortit d’excursió amb una motxilla a l’esquena. L’he abraçat: sé que no el tornaré a veure.


Microrelat finalista del VIII Certamen Internacional de Microconte Fantàstic miNatura 2010

divendres, 8 d’octubre del 2010

SE LI’N VA EL CAP (Un microrelat de Jesús M. Tibau)


L'àvia sempre diu que se li'n va el cap. Però quan diu que se li'n va el cap, vol dir que se li'n va la memòria. No recorda on deixa les coses, i s'atabala. I com que la veig amoinada quan li passa això, li he fet un pentinat especial, amb pega que em sobra del cole i bastanta laca, perquè sempre ho tingui tot a mà.

Com que li he fet jo, aquest pentinat, ella es posa tota contenta, i em diu que no pateixi, que de les coses més importants, de les persones que més estima com jo, mai se n'oblida.

Microrelat escrit per a participar en una iniciativa del bloc "Xim xim d'historietes" (http://ximximhistories.blogspot.com/)


Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

dilluns, 4 d’octubre del 2010

PRESSES MORTALS (Un microrelat de Joan Pinyol)

Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes de segon va engolir el cul d’aigua que quedava dins de l’ampolla de plàstic que hi havia sobre la taula. Amb tanta set, no va arribar mai a conèixer, ni a primera vista, el parell de peixets amb què la seva germana volia obsequiar-lo pel seu aniversari.

Microrelat guanyador del II Premi de Microliteratura Santa Juliana de Nicomèdia (2004) i inclòs al recull “Glops” (Petròpolis, 2009)




Joan Pinyol Colom (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana, catedràtic d’Ensenyament Secundari i li deu molt a Pere Calders, tant que dubta que mai li pugui arribar a tornar. Els deu anys en què van mantenir una relació epistolar (1984-1994) van servir-li per engrescar-lo a fer-se un raconet dins l’univers de la narrativa catalana i a descobrir que el gènere dels microcontes l’apassiona de debò. D’aquí ve que dels onze llibres que ha publicat fins al moment, tres siguin compilacions de microcontes: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Aquests reculls a banda, ha guanyat altres premis amb microcontes com “Presses mortals”, “Estar a l'alçada” i “Mirades” i ha elaborat diferents estudis sobre el gènere que han estat publicats en revistes culturals com Diónysos o Quadern. També imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

divendres, 1 d’octubre del 2010

L’ALTRA VIDA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Després de l’accident, vaig patir amnèsia. Em van donar un nom. Van presentar-me la meva dona i la meva filla. Convivíem en un pis modest. Passàvem estretors econòmiques, però érem feliços.

Amb els anys vaig començar a recordar. Vaig recordar la meva família veritable i la meva casa, als afores de la ciutat: un xalet amb piscina envoltat de jardí.

Una tarda vaig arribar-m’hi. A través de la tanca, veia que prenien el sol: ella, amb els cabells més grisos, i la nena, ja adolescent. I em vaig veure emergir de l’aigua, bronzejat, atlètic, i assecar-me vigorosament amb una tovallola abans d’ajeure’m sobre una gandula, amb un còctel en una mà.