dilluns, 28 de juliol del 2014

MUSSOL (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)


Trec la pols. En el drap, un mussol minúscul. Me'l va regalar en Xavier el dia que el vaig conèixer –no en tinc per a cervesa–. Ens estimàrem, era l'únic que podíem concloure, aquell dia absurd, en una casa despullada amenaçada de desnonament. Ell sense feina; jo sense fantasies. Una casa a les fosques per impagament. Encara aigua. No sé on era la cuina. A l'habitació, un jaç amb llençols blancs –me'ls renta la meva cosina, em tranquil·litzà– i, ran de terra, un prestatge sobre dos totxos; sobre, un diari obert i un mussol de ceràmica i or, blau. Petit, com el meu cor encongit. Tot el que tenia.

Microrelat inclòs al llibre Bavastells (Walrus Books, 2014). Fotografia de Robert Carmona.


Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013).

dijous, 24 de juliol del 2014

ALLIOLI (Un microrelat de Damià Bardera)


"Com aquella vegada amb la serp", em deia l'avi quan m'ensenyava a fer l'allioli. I jo, morter en mà, fitava els alls i el film en blanc i negre del dia que havent dinat vaig sortir a jugar a l'era i, tot aixecant testos per trobar-hi sargantanes, de sobte, en alçar el penúltim test de la renglera, una serp enroscada, "Aaaahhhhh", el crit fa sortir l'avi, "Què collons passa!", que arreplega un barrot rovellat –el que feia servir per espantar les garses– i, braços enlaire i mans entrellaçades, genolls flexionats, com si deixés anar un llamp en línia recta, aixafa el cap de la serp una, dues, tres, fins a vint vegades, en un moviment mecànic, fred, impassible, com la mà de morter que aixafa i aixafa i aixafa...

Microrelat inclòs al recull Fauna animal (El Cep i la Nansa, 2011)


Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és llicenciat en Filosofia. Actualment cursa el Doctorat en la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, "i alguns contes per llegir-los d'amagat" (El cep i la Nansa, 2010), "fauna animal" (El cep i la Nansa, 2011) i "Els homes del sac" (El cep i la Nansa, 2012). En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).

diumenge, 20 de juliol del 2014

INVASIÓ (Un microrelat de Carles Castell Puig)

(Subtil homenatge a Pere Calders)

La veritat, prefereixo els mosquits d'abans. Et picaven, et despertaven amb el seu brunzit, t'aixecaves adormit i miraves d'esclafar-los amb la mà enfilat dalt d'una cadira. De vegades, ho aconseguies i podies seguir dormint tranquil. D'altres, quan no trobaves la bèstia, o bé fallaves l'envestida, et tocava ficar-te al llit tapat amb el llençol fins al coll, neguitós, sabedor que l'atac es repetiria més tard o més d'hora.

En canvi, els mosquits d'ara són invencibles. No es veuen, no brunzinen i no piquen. I això fa que no t'hi puguis enfrontar. La gent s'enganya pensant i dient que és que ja no n'hi ha. Que amb tanta contaminació, i ara també amb el canvi climàtic, ja no queden ni mosquits.

Però jo sé que no és així. Estan a l'aguait, invisibles i silenciosos, esperant que abaixem la guàrdia per atacar-nos. Encara que fa moltes nits que no dormo, no deixo d'esguardar la foscor i parar l'orella, esperant que tornin per a l'assalt definitiu. Aquí em trobaran, pensant que, la veritat, prefereixo els mosquits d'abans.

Microrelat inclòs al recull "I..." (Premsa d'Osona, 2008)


Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).

dimecres, 16 de juliol del 2014

UN DÒLAR (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Lexington Avenue, 06.15 am. El dia clareja. Hi ha poc trànsit; alguns cotxes que encara duen els llums encesos. Els pocs vianants travessen l'avinguda per on volen. Surt vapor de les fumeres sobre l'asfalt, com a les pel•lícules. New York és com a les pel·lícules.

Jo espero el cotxe blau fosc que m'ha de conduir a Washington, així li ho he dit al noi negre de la gorra de plat que s'ha ofert, amb posat afable i divertit, a cridar-me un taxi a la porta de l'hotel. Refresca; aquesta matinada de mig juny és freda. De cop i volta, s'obren les portes automàtiques corredisses i una noia sobre talons alts i dins d'una bata blanca curta travessa el portal i es planta al costat del noi negre. No es diuen res. Ell aixeca un braç cap el cel i amb dos dits de l'altra mà a la boca fa un xiulet potent. S'atura un taxi groc i li obre la porta. Ella puja apressada i indiferent. Quan s'asseu, el baix de la bata li llisca cames amunt i se li veu tota la cuixa. El noi de la gorra tanca la porta mentre ella s'inclina cap el conductor d'aspecte pakistanès per dir-li on ha d'anar. Té els cabells humits i va sense maquillar. No ha donat propina ni el porter ha semblat esperar-la; és estrany, perquè normalment s'ofenen molt si no reben el dollar de propina. Deuen haver excepcions, però. La noia abaixa el vidre de la finestreta mentre el vehicle es posa en marxa i en aquell instant em mira. Un segon ben just, però la mirada és intencionada. El vehicle s'allunya uns metres i gira per 49 St. Suposo que es tracta d'una prostituta que ha acabat el servei i vol tornar a casa. Em conec i sé que pensaré en aquella mirada i que intentaré descobrir-hi el sentit. Faré hipòtesis però mai no sabré realment què em volia dir, si és que em volia dir alguna cosa. El meu cotxe ja és aquí. El noi corre a obrir-me la porta i jo busco el bitllet d'un dollar que tinc preparat a la butxaca.


Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

dissabte, 12 de juliol del 2014

COMBAT (Un microrelat de Carme Ballús)


Mentre en Joan Gubern cerca l'erecció fent desfilar un exèrcit de dones flamants i veu en el cos flàccid de la seva senyora, la Maria Garcia, les cuixes de la Sharon, els llavis molsuts de la Marilyn i els pits de l'Scarlett, ella col·labora a l'alçament, cada vegada més difícil. I ho fa amb la pròpia guerrilla: canvia la visió de l'envellit Joan per la cara d'en George, el cul eixerit d'en Brad, els ulls blaus d'en Paul.

Normalment, funciona. Costa una mica, sí, però funciona.

Però aquesta nit no hi ha hagut manera. I és que, farts de lluitar, en George s'ha lligat la Sharon, l'Scarlett s'ha endut en Brad a una festa i en Paul i la Marilyn se n'han entornat al cel.

En Joan i la Maria s'han mirat de dalt a baix, desolats: i ara què?

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i un recull propi, "Portes endins" (Marcòlic, 2013), cuit a foc lent i de degustació pausada.