diumenge, 29 d’abril del 2012

SABATES (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Ja n’estic farta, sempre em regales sabates per al meu aniversari, per al nostre aniversari, per celebrar qualsevol cosa, i no és que no m’agradin, són precioses totes i ja saps que m’encanta portar faldilla, porto faldilla a l’estiu perquè fa molta calor, porto faldilla a l’hivern per posar-me totes les mitges, leggins i mitjons llargs que acumulo a l’armari, però és que no t’entenc, no entenc la teva mania de regalar-me sabates, botes, sandàlies, bambes..., totes del mateix peu, del dret, per què?, no puc posar-me-les. Les escampo per tota la casa, que ja va semblant un museu del calçat; no sé si és alguna cosa comú entre les marmotes això de fer regals inútils o és que vols que m’aixequi sempre amb el peu dret, segons em vas dir el primer cop i jo vaig creure que era una broma, un regal simpàtic, però és que ara penso que m’estàs prenent el pèl i que a més t’encanta, t’agrada veure la cara de gat amb vertigen que em queda després d’obrir la capsa i veure de nou dues sabates moníssimes i idèntiques que mai podré utilitzar, quina ràbia, l’únic avantatge és que ja m’he acostumat a caminar còmodament amb els peus descalços i negres per tota la ciutat.


Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: Llengua de gat

dimecres, 25 d’abril del 2012

IMITACIÓ (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)


Per un estranya conducta mimètica, tal vegada com a estratègia per evitar el perill de ser devorats per algun depredador sense manies, els núvols que transiten per damunt de l’aeroport de Barcelona prenen forma d’avió.

Entre el moviment incessant d’aeroplans, reactors, caces i jumbos, els bromalls escindits de les grans nuvolades adopten la imatge exacta dels seus companys de viatge. Això sí, la seva naturalesa aquosa defuig el soroll dels motors, la pol·lució i el dispendi excessiu de combustible. La seva naturalesa avança amb les empentes del vent i amb la paciència com a ideari de vida.


Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà). 

dissabte, 21 d’abril del 2012

FER-SE HOME (Un microrelat de Susana Camps)

Al noi li fa vergonya anar del cole a casa acompanyat per un adult que li arriba al pit. Els amics se’n riuen quan el veuen marxar amb la tieta Eulàlia, petita i alegre com un pardal. Per això ell camina amb les espatlles corbes. Amb la motxilla de camuflatge sembla una tortuga que segueixi la tieta parlant sola.

Han de travessar dos carrils de carretera sense semàfors. El pare, que té un càrrec a l’Ajuntament i viu a l’altra banda del poble, el fa acompanyar perquè tot li semblen perills i amenaces, viu amargat. I vol amargar els altres, pensa el noi.

Aquesta tarda el sol fa mirallets a la plata de l’entrepà. La tieta mira a banda i banda de la carretera i diu: ara. Ell la segueix dòcil. Però quan són a mig passar, nota que li agafa la mà..., i això sí que no! Quin ridícul! Per aquí no passa! Dóna una estrebada i s’avança amb unes gambades furioses, amb tota la seva alçada d’home, desbordat per l’insult.

És llavors que sent el clàxon aterridor del camió, i la frenada. Sobretot la frenada. És llavors que veu la bèstia que els ve al damunt imparable, i que s’emporta la tieta Eulàlia de la seva vista, de la seva vida i del seu cor d’infant.


Microrelat guanyador del mes de Novembre 2011 en el Concurs de Microrelats “La Microbiblioteca” de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. Il·lustra el microrelat un fotograma de "Lost Highway" (1997) de David Lynch

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Té inèdit un llibre de microrelats pel qual li agradaria trobar un bon editor.

dimarts, 17 d’abril del 2012

EL FANTASMA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Veure’l no és fàcil. Pot passar que, durant una migdiada imprevista, et desvetlli el pes d’una mirada que t’observa, però al moment de refregar-te les parpelles, l’aparició ja s’ha esvanit. O mentre et raspalles les dents, sorprens al mirall una ombra que s’esmuny pel passadís, silenciosament. O la vidriera que s’obre al jardí reflecteix una imatge, que quan fas mitja volta desapareix. “¿Que l’has vist?”, preguntes a la Sílvia. Ella t’interroga amb la mirada, alçant els ulls de la revista que fulleja. “No res”, t’apresses a dir, perquè no vols espantar-la i has de fer veure que no hi creus en espectres, encara que des que us vareu instal·lar a la casa et visita sovint aquella presència fugissera.

A la immobiliària ja us van advertir que l’edifici, restaurat a consciència, era centenari. Però no van pas mencionar que hi rondava una ànima en pena! De les breus aparicions n’has anat composant una imatge fragmentada –com les tessel·les d’un mosaic– però cada dia més completa: diries que és alt i bronzejat, i això d’entrada et desconcerta, perquè la tradició els tendeix a presentar escanyolits i pàl·lids; sempre vesteix amb una elegància que creies reservada als mortals, i inclús es permet l’excentricitat de portar barret; es mou amb discreció però amb aplom, i en saber-se descobert prefereix escapolir-se fent unes gambades llargues i dignes abans que cap corredissa.

No és que t’espanti, però et molesta intuir-lo vagarejant com si estigués a casa seva, insolent. I te l’imagines furgant les teves coses, interferint en els moments d’intimitat amb la Sílvia, vigilant-te. “Això no pot continuar així”, penses.

Una tarda plegues de la feina abans d’hora, i quan arribes a casa trobes al penja-robes del rebedor un barret familiar. El palpes esperant que els dits el traspassin, però el barret és d’una solidesa inqüestionable, com també ho és el cos suat que al dormitori es sacseja damunt la Sílvia.
Microrelat inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010)

divendres, 13 d’abril del 2012

FAT (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Sento el licàntrop que pica a la porta. No udola. Només gemega, desolat. No suporta la certesa que, quan marxi la lluna plena, haurà de tornar a ser home.




"Chat au clair de lune" de Théophile Steinlen (1880)

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista “La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

dilluns, 9 d’abril del 2012

IMPLACABLE (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Declaro la guerra al teu oblit i penjo al vidre de la finestra una foto de tots dos abraçats. A poc a poc, implacable, la llum del sol n’esborra els colors.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

dijous, 5 d’abril del 2012

LA GUIA TURÍSTICA (Un microrelat de Josep Pastells)

Un ramat de turistes inunda els carrerons del barri vell de Girona. Molts d’ells, poc habituats a pujar llargs pendents, esbufeguen mentre intenten seguir el ritme de Clara Maldini. Com de costum, la guia turística llueix un dels seus impecables vestits jaqueta. Sabates a joc amb la bossa, figura envejable, mirada blava i una veu tan aguda, gairebé de soprano, que ningú pot romandre aliè a les seves paraules. Clara parla cinc idiomes, però ara mateix s’expressa en castellà. Els turistes, de Miranda de Ebro, escolten absorts les seves explicacions sobre la història de la ciutat.
La diàspora jueva i els setges de l’exèrcit napoleònic són els eixos centrals d’un discurs que des de fa algunes setmanes s’interromp abruptament per donar pas al mateix comentari: “Maleïts grafitters. Ara s’han avesat a les consignes nacionalistes”, lamenta en referència a l’Incandescencia española de color vermell sang que, superposat al dibuix de tres bombones de butà, embruta l’arc de pedra de l'entrada del Museu d’Art. Ja fa moltes setmanes que aquest lema apareix en punts emblemàtics del barri. “Les brigades municipals l’esborren una vegada rere l’altra, però sempre ressorgeix”, remuga Clara. Després del grup de Miranda en ve un altre. I un altre. I uns quants més. Clara, enfurismada, reprova el grafitti en italià, anglès, francès i català. En concloure la jornada laboral, torna a casa per iniciar la seva rutina nocturna. Dutxa, sopar, xat amb alguns amics i, passada la mitjanit, sortida en direcció al barri vell. Ara vesteix pantalons atrotinats de color inclassificable, una camisa ampla de color encara més inclassificable, vambes gastades, una gorra encasquetada fins als ulls i brackets dignes del mateix Hannibal Lecter. Camina ràpid, sense aturar-se ni mirar enrere. Quan arriba davant del Museu d’Art descobreix que ja han esborrat el grafitti. “Fills de puta!”, exclama. Recorre a gran velocitat la distància que la separa de l’església de Sant Pere de Galligants. Enfront de la façana de l’antiga abadia benedictina, es treu de les butxaques un parell d’esprais. En menys de tres minuts pinta les tres bombones taronges i escriu en vermell l’Incandescencia española –un motiu de diversió i, també, un homenatge al seu pare, que durant molts anys va treballar en l’empresa homònima– just a temps per evaporar-se abans que aparegui el cotxe patrulla de la Policia Local.

Josep Pastells Mascort. 45 anys fins d’aquí a dues setmanes. Gironí. Periodista. Escriptor. Pare. Maratonià de 92 quilos. Introvertit a estones. Despistat quasi sempre. Frugal. Voraç. Contradictori. Sinistre recent: m’he llescat el dit polze amb l’envàs de plàstic d’una pizza (quatre punts de sutura per no morir dessagnat). Objectius de futur: trobar feina, escriure algun llibre bo. Lema favorit: Nosce te ipsum.

diumenge, 1 d’abril del 2012

SENSE (Un microrelat de Maria Cirera)

Durant la nit ens arribem a entortolligar de tal manera que quan ens despertem hem de posar ordre a contrarellotge.

–De qui és aquest peu?


–Diria que és meu perquè me’n falta un.

–I aquesta espatlla que tinc sobre l’orella?

–Mmmmh, fixa’t en les pigues, no pot ser meva.

–Un, dos... quatre... vuit... el meu dit petit! El tens enredat al serrell!

–Ràpid, em falta trobar un forat del nas, el melic, una cuixa i...

Alguna vegada ha passat que ens endormisquem cinc minuts més del compte i les presses ens han jugat una mala passada. Ara veig el món a través d’un ull blau i un altre de negre. Alço les caixes amb una energia elàstica que diria que no em pertocava. Afortunadament, encara no m’he d’afaitar la cara ni fer certes coses a peu dret, però en els darrers dies tots dos hem trobat a faltar alguna cosa. No sabíem que la teníem fins ara que l’hem perdut. A mi em sembla que la dúiem entre els llavis i el cabell o potser entre la nou d’Adam i l’última costella. No ho sé… devia caure rodolant cap a sota el llit i ara no hi ha qui la faci sortir. És igual. Ja s’hi pot quedar.
Il·lustra el microrelat "Parella descansant" de Pablo Picasso


Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.