divendres, 28 de setembre del 2018

LA MORT DE LA SENYORA MATILDE (Un microrelat de Laia Prat)


La senyora Matilde havia de morir-se de vella avui fa justament sis anys i mig. Un a un, tots els membres de la família s'havien anat acostant a l'hospital a acomiadar-se'n, menys un, en Joan, que viu fora i no havia pogut muntar-s'ho.

—Sovint, aquests tipus de malalts terminals —els deia el metge— acostumen a morir-se un cop ja els ha visitat tothom. Es com si esperessin a tenir tota la família reunida i llavors traspassen.

Però en Joan no arribava. Mai li anava bé, i com que veia que llavors l'àvia Matilde tampoc es moria, doncs sempre ho acabava deixant per la setmana següent. Que si dimarts tinc una reunió o que justament aquesta la Júlia no hi és i estic sol amb els nens, i així ja porten sis anys i mig.

Laia Prat Garcia. Nascuda a Barcelona l’any 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès. És antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d’escriptura per a persones adultes, i per a infants a biblioteques i escoles. Escriu narrativa i poesia, i aquest 2016 ha publicat el seu primer poemari Al revers del tapís (Viena Edicions, 2016), guanyador del XXIè Premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada. El seu recull Coses que passen va guanyar el 1er Premi Literari Sant Narcís 2017.

dissabte, 22 de setembre del 2018

KAFKIANA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Com que ningú no venia a arrestar en Josep K., un bon matí va presentar-se a comissaria. Darrere la finestreta, un policia jove va demanar-li quins eren els càrrecs, de què havien d'acusar-lo, quin delicte havia comès. «Què sé jo!», va respondre en Josep K. «Aquesta no és la meva feina. Vostès investiguin i segur que em trobaran alguna coseta». I els va recomanar que, mentrestant, l'engarjolessin com a mesura de precaució: hi havia risc de fuga, de reincidència i ocultament de proves. «Deixar-me lliure és una temeritat!», va afirmar.

El policia —novell, inexpert— es va gratar el lòbul de l'orella dreta amb un bolígraf i, atabalat, va trucar a un superior. Mentre parlava pel telèfon, amb una ungla  es burxava una erupció rogenca que tenia sota la patilla.

El comissari va aparèixer precedit per una panxa fabulosa i una veu de tro: «Deixem-nos de collonades, senyor!», va dir. Com s'atrevia a presentar-se a comissaria sense evidències de culpabilitat? Ja anaven prou enfeinats! Va assegurar-li que si haguessin de ficar al calabós a tots els cretins que cada dia ho sol·licitaven, haurien d'allotjar-los en hotels. «Aquest afany de protagonisme és una xacra social!». Si volia que el detinguessin havia de fer mèrits, buscar-se una malifeta, un crim. I li recomanava que no es conformés amb una bretolada innocent, que fos ambiciós. «Com més greu el delicte, millor és el càstig. I tenim el llistó molt amunt, cregui'm!». I va renyar-lo: no es podia anar pel món amb pretensions d'homicida i no haver trencat mai un plat. Li va plantar una manassa a l'espatlla i, mentre l'empenyia cap a la porta, va dir: «Vostè delinqueixi i llavors ja en parlarem! Apa, adéu-siau».

En Josep K. no va ocultar el seu desconcert: com era possible que per ser arrestat s'hagués de delinquir? Abans de sortir, es va mirar el policia novençà (ara tenia un dit entaforat al nas) i la veu se li va esquerdar d'indignació quan va cridar: «Això és kafkià!». I era com si la vergonya l'hagués de sobreviure.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).

dimarts, 18 de setembre del 2018

GESPA, PÈRGOLA I BARBACOA (Un microrelat de Jordi Benavente)


A Pere Calders

Té gairebé dos anyets, sap que no pot guixar a terra amb els colors, a terra no, diu, ho sap, només sobre el paper, però agafa el verd i s’hi aplica, s’hi està una bona estona…

I fa créixer herba al parquet.

I nosaltres, entre emprenyar-nos amb ell i no emprenyar-nos-hi, entre crucificar-lo i comptar fins a cent, triem creure’ns el seu gest.

Hi caminem descalços. Hi juguem a pilota. Hi fem tombarelles. I havent sopat ens hi estirem panxa enlaire a mirar els estels, contentíssims de tenir per fi jardí tot i viure en un cinquè tercera.

Al final, a casa ens salva la imaginació. De vegades, ni això. Però sovint és tot el que tenim.

Microrelat guardonat amb el 3er premi del concurs "Núvol" 2018.

Jordi Benavente (Martorell, 1980). Periodista. Escriu. Escriu perquè llegeix. I llegeix tant com pot. Col·labora amb La Llança, Núvol, La Godot, Report.cat, El Matí Digital... És autor del llibre Martorell negre (Curbet, 2014), d'una colla de contes i d'un dietari. 

divendres, 14 de setembre del 2018

NO ENS TROBARAN MAI (Un microrelat de Karlos Linazasoro)


M'han assaltat per darrere, per sorpresa. El carrer és ple de gent, però no ens veu ningú. M'han obligat a ficar-me en un cotxe. Llavors, he dit als meus raptors que conec un amagatall esplèndid, on no ens trobaran mai.

Traducció del castellà de Jordi Masó Rahola.

Karlos Linazasoro (Tolosa, 1962) és llicenciat en Filologia per la Universitat de Deusto. Ha publicat més de cinquanta llibres en eusquera: literatura infantil i juvenil, reculls de contes, novel·les breus, poesia i aforismes. Ha estat guardonat amb nombrosos premis. Acaba de publicar en castellà la novel·la Versus (Jekyll & Jill) i el llibre de haikus Todo lo adentro (Polibea)

divendres, 7 de setembre del 2018

KANT I EL MICO (Un microrelat de Carles Bellver Torlà)


Cada matí, puntualment a dos quarts de deu, Immanuel Kant entrava en la barberia de la plaça Major de Königsberg, s’asseia sempre en la mateixa cadira, la del fons, i esperava que acudís prest a afaitar-lo l’ajudant del mestre: Giovanni Battista, un simi africà extraordinàriament hàbil amb la brotxa i la navalla i a més a més molt llegit i afeccionat a l’especulació.

Kant i el mico acostumaven a embolicar-se en abstruses discussions sobre l’esperit i la matèria, la posició de l’home en la natura, la vida després de la mort i altres afers metafísics. Battista, malgrat que feia anys que es coneixien, no deixava d’exasperar-se per la dogmàtica suficiència del savi i prestigiós client, per la seva arbitrarietat pietista disfressada de racionalisme. De la mateixa manera que els seus congèneres humans en general, no li semblava res més que una bèstia abillada i xerraire.

Sapere aude, suportava cada dia que li digués Kant. Atreveix-te a pensar… el que penso jo. Sovint el temptava la bàrbara idea d’empunyar ben fort la navalla i tallar-li el coll. Aprofitar l’ocasió i alliberar per sempre el món i la filosofia del seu afany sistemàtic, de la monumentalitat i la curtesa de les seves concepcions. Però era un goril·la pacífic i mai no hi hauria gosat.

Aquesta tibantor es va prolongar vint-i-tres anys.

En desembre de 1793 Battista va emigrar d’allò més lluny, fins a una ciutat de nova planta anomenada Perla, entre Rússia i la Xina, amb intenció d’establir-se pel seu compte com a barber.

Microrelat inclòs al llibre La vida canina (Bròsquil, 2005). Llibre disponible a:
https://www.smashwords.com/books/view/626291

Carles Bellver Torlà (Castelló de la Plana, 1967) és analista de tecnologia educativa en el Centre d'Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I de Castelló. Soci d'El Pont, Cooperativa de Lletres. Autor dels llibres El llibre dels tòpics (Brosquil, 2002), La vida canina (Brosquil, 2005), Lovecraft & cia (2008), L'home del calendari (Tria, 2011), La nit mil dos (Tria, 2013), Un cel nou i una terra nova (Unaria, 2015).

diumenge, 2 de setembre del 2018

MÀQUINA D'AFAITAR (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

La cap del departament va entrar tard i sense afaitar. Inevitablement tots la vam mirar perquè corria d'un costat a un altre preocupadíssima pel vestit tacat i en canvi no s'adonava de l'ombra que recorria el seu rostre. És postissa, va dir en Garcia, avui és dijous de Carnaval. És seva, va afegir el Vidal. Jo l'observava des de la meva taula i no encertava a decidir si era falsa o autèntica. La cap no era gaire carnavalera, més aviat tot el contrari; és una persona molt seriosa i ni tan sols li agraden les bromes. Així que em vaig decantar per pensar que era de veritat. Ningú no s'atrevia a dir-li res. Poc després la cap ja estava més tranquil·la, amb la seva camisa blanca de recanvi i els cabells repentinats i recollits amb uns clips. I es va posar a treballar. Jo no podia deixar de mirar-la de reüll. Em produïa una estranya sensació, alguna cosa entre la pena i el riure. Entre els companys corrien rialles i rumors, i ningú no gosava a assenyalar-ne les barbes. Va ser la secretària del departament de Logística qui li va apropar un mirallet amb la mà tremolosa. Tots ens vam témer el pitjor, pobra secretària. No miràvem cap al despatx però escoltàvem amb molta atenció: no se sentia ni una tecla. No sortia cap soroll d'allà, tampoc cap crit. A la fi la secretària va sortir amb el cap alt i mig somriure, i a continuació es van tancar les cortinetes i un familiar brum-brum de màquina d'afaitar va rugir al seu interior.

Microrelat inclòs al recull Balcons que escupen mitges que publicarà El Cep i la Nansa aquesta tardor.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: llengua de gat.