PARPELLEIG (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

El soldat enemic agonitzava després del combat a la trinxera, pàl·lid i desarmat, intentant tallar inútilment l’hemorràgia de la cama. D’aquí no res estaràs mort, porc, li vaig cridar amb la supèrbia del vencedor. Tu també, il·lús, van ser les seves últimes paraules abans de defallir. I mig segle després, al meu llit de mort, recordo aquella escena com si hagués passat ahir.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa més de dos anys publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

ORIGEN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Mentre dormia va notar una fiblada a un costat, un dolor agut que li esquinçava el ventre. Va incorporar-se: la sang rajava sense fre i tacava el jaç. El botxí li havia obert un trau a l’abdomen i, atrafegat, furgava l’interior. Fent alçaprem amb el ganivet, va arrencar una víscera sangonosa. No, no era cap víscera, ho va veure amb els ulls entelats pel dolor: era una costella! Prement la ferida per estroncar la sagnada, va preguntar a l’estrany: “I què en faràs d’aquesta costella?”. L’altre ja agafava fil i agulla, i va remugar amb desgana: “El d’allà dalt se n’ha empescat una. Ja t’ho trobaràs!”.

Microrelat guanyador del Primer Premi al 1er Concurs de Microrelats de por d’Igualada (2011). L'il·lustra un fotograma de "Psycho" (1960) d'Alfred Hitchcock.

SUÏCIDI FLORAL (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

La bellesa d’una Dama Negra que vivia abandonada i sola dalt d’un terrat de mala mort, va desencadenar la tragèdia. La planta, cansada de florir per no res i sense cap estímul que li alimentés l’ego, va decidir de créixer només per la banda que donava al carrer. Així, l’excés de pes va arribar a desequilibrar el test que, balancejant-se, va caure al buit i es va esclafar damunt d’un vianant que, per cert, era arquitecte i aferrissat defensor de les places dures.

Microrelat inclòs al recull inèdit "El ventríloc tartamut"

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

EL PARE (Un microrelat de Judit Pujadó)

El pare estava assegut en una cadira. Jo el veia, mig amagada darrere la porta. Mirava per la finestra, però em va semblar que els vidres eren un mirall i que li tornaven la mirada endins, cap al fons del cor, o de l’ànima. Amb la mà dreta aguantava un got de vi, com si també l’hagués d’abandonar i la mà esquerra li penjava morta arran del cos. Només les venes inflades sota la pell respiraven, un pols regular i continu. Em va semblar que sanglotava fluixet i se’m va fer, dins l’estómac, una bola de foc. Vaig entrar a la cambra de puntetes i em vaig asseure a terra, al seu costat. Vaig agafar-li la mà i me la vaig passar per la galta, per donar-nos escalf. I llavors el pare es va trencar en el plor més trist i dolorós que jo hagi sentit mai.

Il·lustra el microrelat "Nighthawks" d'Edward Hopper, 1942.
Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia www.juditpujado.cat

CERVANTINA INTEMPESTIVA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Al fons de la llòbrega masmorra d’Alger on el tenen presoner, Miguel acaba d’assassinar un dels personatges de la novel·la que té mig embastada. Les notícies que arriben de la península, mar enllà, no són gens encoratjadores i, tal com estan les coses, el perfil del protagonista no s’avé als temps que corren. Diuen que ara han omplert l’horitzó d’unes altíssimes turbines de generació elèctrica contra les que és impossible anar a lluitar. Que ja no queden ramats de xais: es veu que la carn la venen llescada i envasada, en grans superfícies comercials. Que no queden camins per exercir la noble cavalleria: tot són trens elèctrics i autovies de l’Estat. Que les grues dels constructors envaeixen camps i vinyes i que el vi ja no es guarda en pells de cabra sinó en una mena de cartrons. Diuen que ja ningú no esdevé foll de tant llegir llibres: qui s’hi torna és per haver guaitat massa pantalletes.

Mirarà què pot salvar de tot el que ha anat escrivint però un heroi així no funcionaria. L’altre personatge, que li ha quedat tan campetxano, potser encara podria mirar de col·locar-lo a aquells de “Escenas de matrimonio”.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

EL GREMI (Un microrelat de Maurici Capdet)

La patronal bancària va decidir amb rapidesa i per unanimitat que calia eliminar el president d’un banc ètic per insolidari.

El dibuix és de Pepe Medina.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

INSPIRACIÓ (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament a l’espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable a qui calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava burleta.

La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

Sense adonar-se’n, la idea va prendre forma. Com un autòmat, rebuscà apressadament dins d’un calaix de la cuina.



El so de les sirenes a penes el molestà.

La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.

Els diaris vespertins ja explicaven la història. Una discussió d’amants. Una noia que fugia.

Ell no en va saber res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

UN DIA MÉS (Un microrelat de Mercè Bellfort)

La Lluna sap que és l’hora d’anar a dormir. Entra disparada a l’habitació de la Paula. S’ajau a l’estora peluda com ella i espera l’entrada de la mare i la filla. No es vol perdre per res del món el so d’una veu trista i dolça alhora que dia rere dia intenta donar caliu a la llar.

Seguint el mateix ritual de cada nit la mare agafa la Paula en braços i la posa al llit. Té el llibre preparat i el mocador també. La història d’avui parla d’uns follets que es troben en el lloc més màgic del bosc: el racó dels contes on s’expliquen les aventures viscudes amb d’altres éssers fantàstics que corren per aquell indret frondós i humit.

La Paula comença a bavejar i a cridar. La mare li passa suaument el mocador per la boca i la consola fent-li un petó al front. La Lluna llepa també la cara de la Paula tot imitant la seva mestressa. Després d’una estona llegint i eixugant, eixugant i llegint tanca el llibre. La Paula s’ha adormit. Ella respira profundament i la cobreix amb la manta d’estels. Està molt cansada. Desesperadament cansada.

Un dia més, tota sola ha estat capaç d’arrossegar la creu de tenir cura d’una filla de vint anys que no entén res d’aquest món perquè, senzillament, el seu és un altre.

Microrelat guanyador del tercer Premi de la llibreria “El racó dels contes” 2009. L'il·lustra "Nocturn" de Lluís Graner (1863-1929)
Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web Relats en Català. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.