divendres, 26 d’abril del 2019

REINA (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

—Reina! —va contestar decidida aquella veu preescolar quan la van interpel·lar sobre què volia ser de gran. Els interlocutors de torn sempre reaccionaven amb exclamacions i rialles condescendents. No era pas tan estrany que una nena de tres anys volgués ser princesa o reina, malgrat formar part d’una família republicana fins al moll de l’os!

Ella se’ls mirava de reüll, menyspreant aquelles interjeccions dignes de la pitjor escena teatral. Però... què es pensaven? Li qüestionaven la capacitat de decidir el seu futur només perquè no omplia en edat la xifra dels dits d’una mà? Ingenus! Ella ho tenia ben clar: arribaria a ser algú important, algú que estigués per damunt de tot i de tothom. Algú de qui depengués assolir fites d’alt nivell.

Quan va poder mostrar amb una mà ben oberta els seus cinc anyets, va experimentar una joia immensa, la joia de saber que estava en el bon camí. La joia que només ella podia sentir cada vegada que, des de dalt de tot d’aquell castell, feia l’aleta i, ni que fos per uns segons, sabia que tenia el món als seus peus.

Microrelat finalista del VII Concurs de Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès.

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou. L'any 2018 va guanyar la categoria de microrelat en català del concurs de la Microbiblioteca de Barberà.

dimarts, 16 d’abril del 2019

L'ASSETJADOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Davant el cos inert de la noia, Romeu, desesperat, pren el flascó i beu el contingut d'un glop. El públic el veu agonitzar entre espasmes i recargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que no. Porc fastigós!

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018). Acaba de publicar la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).


diumenge, 7 d’abril del 2019

KARATE KID BESÒS (Un microrelat de Júlia Bacardit)

Era amic del meu pare quan eren joves al Besòs, els dos feien karate. Era molt moreno i semblava gitano però era paio i sempre es barallava amb els gitanos que al barri eren majoria. La primera vegada que mon pare el va portar a karate i el sensei el va veure li va dir que tenia un suke admirable i que havia d'aprofitar-ho, perquè un cop net i un retrocés com el del seu puny no es veia gaire sovint. Guiat pel mestre va enfrontar-se en combat amb un cinturó marró. No sabia res de les regles del joc, però va alçar el braç amb la força i la precisió adequades i va colpejar l'altre al pit amb l'energia neta d'atac i de retrocés del seu suke i el va fer caure rodó a terra. Una vegada un dels gitanos del barri el va ofendre i ell va obrir-li la boca amb una mà i amb l'altra el va agafar per la nuca com si fos un cadell de gatet i va fer repicar la mandíbula oberta del gitano indefens repetides vegades sobre una vorera de ciment. Parlaven de futbol i bevien cerveses, amb el meu pare. Es veien de tant en tant. A un altre gitano que se li va posar més xulo del compte va llençar-li una estufa plena de brases, d'aquestes estufes de brases velles que es veien al Besòs a finals dels setanta. El gitano en flames bramava, i la seva pell recorda aquella tarda encara ara. Sempre estava ficat amb problemes de drogues i es barallava amb tothom, gitanos o moros, catalans o de Castella la Manxa. Va començar a anar de putes de forma compulsiva fins a acabar treballant per elles. Les protegia dels que eren com ell. Punxava amb la navalla els culs dels clients per animar-los a pagar, apallissava els clients que maltractaven les putes i els clients l'endemà els enviaven rams de roses a casa. Després de vint anys de no saber res del karateka-paio-matagitanos, una tarda mon pare va veure el que havia estat el seu amic en un portal qualsevol de la zona franca. Diu que duia una barba llarga i que estava assegut a terra entre cartons. Que no el va voler saludar perquè qui sap si el vagabund el reconeixeria, que ells dos ja no tenen res més a dir-se.

Il·lustració de Lora Feldman

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és periodista, lletraferida i cantant de blues amateur. Quan calia també va anar a la Universitat i es va graduar en Humanitats. 

dimarts, 2 d’abril del 2019

NUSOS (Un microrelat de Raquel Picolo)

-->
Va pensar que es reia d’ella. El noi, que sempre li havia retret la seva falta de sentit de l’humor, plorava de tant de riure. No sap com li ha sortit de fer un petit discurs metafísic a la sortida de l’institut. Ha explicat que en una altra vida havia viscut dins d’una tija de bambú, com a cèl·lula vegetal envoltada d’infinitud, i que sabia que aquesta espècie vegetal construïa unes arrels molt fondes i que abans de fer créixer les canyes passaven anys. Per això, perquè estava tan ben arrelada, les tiges quan sortien s’estiraven a tota velocitat i deixaven espais buits que acollien l’eternitat entre els nusos ben forts. L’explicació no tenia res de graciós però el seu company es moria de riure.

Va callar. No diria a ningú que cada nit somiava amb un arbre de bambú gegant, que hi entrava a dins i s’instal·lava en un segment d’eternitat i escoltava cants celestials, purs harmònics, i que gràcies a això es despertava fresca com una rosa. No diria a ningú que amb les píndoles nocturnes de bambú ja no en tenia prou i que havia decidit que es quedaria per sempre a dins del segment vegetal, buit i infinit, en un somni etern, lluny de burletes.

Nascuda a Cerbi, és doctora en Biologia i formada en guió audiovisual i tècniques editorials. Ha treballat d’investigadora científica, professora universitària i editora de llibres científics. És autora de La nit als armaris (Voliana Edicions, 2012, edició revisada 2016) i Cròniques de Kaneai (Voliana Edicions, 2017). Podeu consultar el seu bloc: raquelpicolo.net