USURPACIONS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Una també es cansa de la mateixa cantarella. De ser, dia rere dia, la més atractiva del regne. Dels elogis i les declaracions d’admiració incondicional. De la idolatria –insistent i llefiscosa– del mirall.

Per això, el matí que el mirall màgic li fa saber –burleta– que la fillastra li ha usurpat el ceptre de la bellesa, no s’amoïna gens. Ja era hora! Que la nena es passi ara els dies pentinant la seva vanitat davant la imatge reflectida! Amb els sacrificis que demana conservar el lideratge, lluitar contra el desgast dels anys, vèncer la decadència inevitable.

La reina destronada té uns altres plans: abandonarà el palau d’incògnit i s’endinsarà al bosc. Trobarà la casa on viuen els set miners sol·lícits. S’hi instal·larà. Llavors només haurà d’esperar la visita de la bruixa amb la poma. Passat el mal tràngol, sap que obtindrà el premi del petó d’un príncep i del final feliç que sempre li havien negat.

Microrelat inclòs al recull "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012) que es presenta el dia 8 de Març a la llibreria La Gralla de Granollers. Més informació a Catàleg de Monstres

PRÍNCEPS I GRIPAUS, I VICEVERSA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Davant del toll pensa: “el beso o no el beso?”. De prínceps que es tornen gripaus en coneix molts. No hi perd res en provar si funciona també a l’inrevés.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

PER L’ADREÇADOR (Un microrelat de Maurici Capdet)

Encara no havia nascut i la seva mare ja l’havia dut a un fotimer de manifestacions a favor dels drets socials i contra les retallades de l’estat del benestar. Quan era a casa, des de dins l’úter sentia cada dia les notícies que li pintaven un futur cada dia més negre. Sabedor que no es podia fer enrere va decidir que a l’hora de néixer mostraria la seva disconformitat amb el món que li tocaria viure. Així, es va preparar a consciència per néixer de cul.

No li va sortir bé. El sistema no va dubtar ni un instant a acabar d’arrel amb la seva rebel·lió fent-li una cesària a la mare.


Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

PAPERS RECICLATS (Un microrelat de Judit Pujadó)

Ascendeixo lentament la carretera del Carmel, dins del cotxe. Segueixo ranquejant el camió de les escombraries, el del paper reciclat. Dibuixem les corbes sinuoses. Delecta la foscor. Un dels pocs llocs de la ciutat on la nit és quasi negra. S’aixeca un aire lleu, una brisa minsa. La noto en els cabells. S’escola pel vidre de les finestres, obertes. S’inicia un vals intrèpid de papers blancs. Cauen del camió i dansen cap al terra. Giravolten, es tomben, omplen de confeti la nit tancada. M’imagino les lletres escrites. La seva carta de comiat, potser mai redactada. Cada nova corba el camió desprèn part de la seva càrrega. Quina tasca tan inútil recollir cada dia els papers dels diaris, els cartrons dels ous, els sobres de les cartes impersonals, les ofertes dels supermercats i caminar fins al contenidor. El camió entapissa la muntanya pelada amb una capa de cel·lulosa usada, paper de segona mà. Com la nostra relació, abans de trencar-la. Entra per la finestra una carta. Em cau a les mans. La llegeixo mentre el camió insisteix a omplir-se i amb un soroll de trons trenca la matinada. Les lletres tortes no són les seves. Però fan el mateix mal. Tota la brutícia de la ciutat m’ha nevat el cor.

Microrelat guanyador d’una Menció Especial del jurat del Premi El Basar de Montcada i Reixac. L'il·lustra "Gas", d'Edward Hopper, 1940.

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia. Més informació a Judit Pujadó.

A L’AUTOBÚS (Un microrelat de Pau Álvarez)

He validat el bitllet, sense fixar-m’hi, pendent tan sols d’ella. La sort m’ha regalat que l’únic espai disponible fos just davant seu. No m’esperava que, tant de prop, el seu encant es multipliqués i m’he torbat com un ximplet.

El suau brunzir del motor em gronxava entre grates quimeres quan una bèstia, amb un ull vermell com l’infern, ens ha barrat el pas, hem sentit un batec profund i una urpa potent ha pres la noia per arrabassar-la. La seva lluita es mostrava inútil, només jo he gosat enfrontar-me a la fera per alliberar-la. M’he trobat una espasa a les mans, l’he premut tan fort que s’ha encès de pura ràbia i, brandant-la amunt, li he clavat al mig de l’ull, repetidament, fins que l’espectre ha esclafit en una bafarada àmbar i s’ha desintegrat en mig d’un udol esfereïdor. Esgotats, tots dos panteixàvem.

Indiferents al drama esdevingut, una ambulància s’allunyava, el semàfor s’ha posat verd i el conductor ha continuat la ruta. Mentre jo desava el meu llapis, encara ardent, i ella s’eixugava dues gotetes de sang dolça, les nostres mirades còmplices s’han creuat. Avui, per primera vegada, m’ha somrigut en baixar del bus.

Microrelat guanyador del 1er Concurs “Tocats de lletres” de Manresa, 2010. L'il·lustra "New York City Fifth Avenue Bus" de William J. Glackens (1915).

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.

EL NUVI (Un microrelat d’Eduard Ribera)

El Josep anava a dir que sí i li ha sortit que no. El seu monosíl·lab ha ressonat categòric en l’àmbit de tota l’església. I no només ha dit que no, sinó que, sorprès d’ell mateix, ha fotut el camp sense dir res a ningú, enmig dels comentaris d’amics i familiars i deixant penjada la seva cerimònia de casament. Ha baixat de l’altar, ha travessat amb decisió el passadís central sota la mirada atònita dels convidats, s’ha tret l’americana i la corbata, ha pujat al cotxe i se n’ha anat. No ha pensat les conseqüències de la seva resposta negativa, perquè ha estat absolutament sobtada, imprevista. El Josep havia entrat, feia tan sols uns minuts, acompanyat de la seva mare, decidit a casar-se amb la Roser, a compartir amb ella la resta de la seva vida, a les verdes i a les madures. Però ha dit que no, i ara li toca ser conseqüent amb la seva resolució.

No vol ni imaginar què pensarà la Roser, després de tants anys d’arrossegar-se plegats i de la confiança que es tenien. O la seva mare, que estava tan il·lusionada i emocionada. O els seus amics, que l’envejaven de tenir una nòvia tan atractiva i intel·ligent. Ha dit que no i serà que no. És massa tard per a tornar enrere. Ja no pot girar cua i tornar a entrar a l’església demanant disculpes a tothom pel seu comportament, perquè la vergonya i l’orgull pesen més que la humilitat de reconèixer les pròpies debilitats.

No ho ha fet amb premeditació, perquè ni ell mateix no s’hagués imaginat mai que en seria capaç. Entén que és una de les jugades més perverses que es poden fer a una persona que estimes, però, la seva espontaneïtat, el fet que no hagués projectat la seva negativa, creu que l’excusa de tota responsabilitat. Ara està confós i té l’obligació de retrobar-se amb ell mateix, d’ordenar-se les idees i esbrinar quin ha estat el motiu que ha generat l’impuls incontenible de dir que no, perquè, en realitat, no en té ni la més mínima sospita. El subconscient –aquesta veu indòmita, innocent i sàvia que tenim tots a dins– un cop més, l’ha traït. Però aquesta explicació, és clar, no se l’empassarà ningú.
Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996)
Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

METAMORFOSI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Que m’haguessin crescut els dos ullals fins a tocar el llavi inferior no havia de ser motiu d’alarma. “No traiem conclusions precipitades”, vaig comentar a la meva dona, que em mirava esporuguida. Enemic de supersticions i de llegendes sense fonament, vaig decidir que aquella imprevista anomalia odontològica no faria trontollar les meves conviccions. El metge de capçalera, visiblement incòmode, va enviar-me a cal dentista, el qual va limitar-se a gratar-se el cap –“Interessant, interessant”, remugava mentre m’examinava– i va acomiadar-me tot aventurant, indecís, un dictamen lacònic per sortir del pas: “Excés de calci: redueixi el consum de productes làctics”.

Vaig procurar que aquella conjuntura no trasbalsés la nostra vida quotidiana, per bé que vaig haver de demanar a la feina el torn de nit perquè la llum del sol començava a molestar-me. Tolerava que els fills es riguessin de la meva pal·lidesa i de la nova indumentària –acabava de descobrir que m’esqueien les capes negres–, i que celebressin com un truc magistral que els miralls no reflectissin la meva imatge en passar, però prohibia categòricament menjar allioli durant els àpats, i obligava a la sogra a treure’s el penjoll amb la creueta quan ens visitava.

Ara la meva dona està esverada perquè darrerament he après a volar. Ella voldria que tornés a ser el que era, ¿però com podria jo renunciar al plaer deliciós de passar les nits sobrevolant els terrats del veïnat, caçant insectes i dormint de cap per avall, arrapat a la branca d’un pi?

Microrelat inclòs al recull de pròxima publicació "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012). Més informació a El bloc dels monstres

NUS (Un microrelat d’Esther Blanco Ribot)

Sento la clau al pany. S’enferritja. No he passat la balda! Joan estossega. Va cuit. Sempre hi va. Entra. Suo molt. Nua i paralitzada pel terror escolto com grinyolen les xarneres de l’habitació dels nens. Dormen, ells rai... Els fa un petó? Tanca. Camina insegur pel passadís. Empassega amb el sabater. Tot és tan previsible! Ara és al lavabo. Al de cortesia. Em fa l’efecte que des del meu patíbul ensumo el pixum fètid de cervesa. Fa ombra a l’escletxa de sota de la porta del nostre dormitori. El cor m’explotarà. Per què no ho he aturat abans? Tenir aquest home aquí és del tot suïcida. La maleïda rotija l’ennuega. Se seu als peus del llit per descordar-se les Tod’s. Les rebot contra el sòcol. Malaguanyades! Tinc tots els músculs engarrotats. Si em moc per desentumir-me sabrà que estic desperta. No em convé. Gens. Noto el fregadís de la roba mentre es despulla. La llença a terra. En picar-hi, la sivella del cinturó fa una fressa metàl·lica que m’esmussa. S’estira, nu, sobre del llit. Volta cap aquí, volta cap allà. Que s’aturi, si us plau!

Tres quarts d’hora més tard, quan els ronquets ja són eixordadors, a les enfosques, acompanyo Pere a l’entrada. Ja s’havia adormit. També nu, sota del llit.

Microrelat guanyador del IV Premi “Font de Santa Caterina de Microcontes” (2011) de Montornès del Vallès. L'il·lustra una obra d'Edvard Munch.

Esther Blanco Ribot. Empordanesa. Profe d'Història. Lletraferida. Matinera. Màster en Monoparentalitat (sola amb nen adolescent). Viatgera. Políglota. Filoitaliana. Feliç en un Museu d'Art i en un dia de tramuntana a l'Hotel Empúries. Hiperactiva. Cardiòpata. Sibarita. Incontinent verbal. Caríssima. Misògina. Excessiva. Aficions: música (clàssica i pop); caminar a pas de legionari; col·leccionar "bolsos" i llibres d'història i d'art; un home intel·ligent, cultivat i escultural, amb mans perfectes. Meta a curt termini: demanar excedència per passar un mes a NY amb el meu fill (per això ara em presento a premis: necessito quartos). Meta a mig termini: treballar un o dos anys a Roma per acabar la meva tesi doctoral sobre el Renaixement. Meta a llarg: sobreviure. Càustic sentit de l'humor. 43.