dijous, 25 de febrer de 2021

LA CONQUESTA DEL NOU MÓN (Un microrelat de Josep Casals Arbós)

Quan els navegants van trepitjar la sorra blanca de la platja, els indígenes s’hi van atansar confiats i el seu rei va penjar una garlanda al coll del Capità. També havien organitzat un banquet per a tota la tripulació i, un cop saciades la fam i la set, unes dones joves es van oferir perquè aquells mariners barbuts poguessin descarregar les tensions acumulades en tres mesos de navegació.

 

Allí sempre era primavera. Els nadius compartiren les collites i les llars amb els nouvinguts. Deixaren que festegessin les donzelles. Els cartògrafs els proporcionaren mapes amb tots els camins i els astròlegs els revelaren la posició dels estels de la bona sort. S’intercanviaren coneixements, estris i cançons.

 

Nou mesos després del desembarcament, van començar a néixer criatures d’un color que no era ni el dels uns ni el dels altres. I mentrestant s’havien acomodat, aquells forasters, fins i tot havien enfonsat les caravel·les que els havien dut. La Història s’hauria d’esperar fins a l’octubre de 1492 per descobrir el Nou Món i iniciar-ne la Conquesta com déu mana, que si no hi ha imposició de la religió, violacions, saquejos i devastació, no és Conquesta ni és res.

 

Josep Casals Arbós (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web Relats en Català.

dissabte, 20 de febrer de 2021

ADAPTACIÓ (Un microrelat de Jordi Masó)

 

A en Joan Sorolla, que m’ho va explicar.

 

Tot va començar —o, segons com es miri, va acabar— quan la seva dona li va regalar la caçadora. Una caçadora negra de cuir, amb moltes butxaques, cremalleres lluents i una insígnia satànica a l’esquena. Una caçadora que ell mai no s’hauria comprat. Una caçadora que exigia alguns reajustaments en la seva vida: ell sempre presumia de ser un home conseqüent.


Primer es va vendre el cotxe per comprar la moto que aquella peça de roba reclamava. Amb el temps, per coherència, va haver de canviar d’amistats, de costums, d’aficions, de feina. Una cosa portava a l’altra.


Una tarda, davant del portal de casa, va esperar la dona muntat dalt de la moto. Va dir-li que se n’anava. Darrere d’ell, eixarrancada, una noia amb tatuatges i pírcings li abraçava la cintura. «Si ho arribo a saber, no et faig cap regal», va lamentar ella amb posat compungit. Ell, amb la determinació i l’estrèpit que la situació requeria, va arrencar la moto i es va perdre carrer enllà. Si mentre s’allunyava hagués mirat pel retrovisor, hauria descobert l’ombra d’un somriure en els llavis de la seva dona. Sí, ell era un home conseqüent. I ella ho sabia molt bé.


Microrelat guanyador del mes de gener del X Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

dijous, 11 de febrer de 2021

LA RÀFEGA (Un microrelat de Ramon Mas)

«Any sufficiently advanced technology 

is indistinguishable from magic.»
Arthur C. Clarke

Els braços són carn crua. Els peus un formiguer de llagues. Camino cada cop més lent mentre s’exhaureix la inèrcia. És l’esgotament de l’últim dia, els compassos previs a la Ràfega. Els que s’asseguin ara quedaran eixuts. A vegades els envejo. Parar. Morir. Però jo seria incapaç de fer un Fins-Aquí. Crec en el ritme, em van educar per seguir endavant.             


Com cada Lluna-Circular, la peregrinació pren forma de serp i s’esmuny entre la cendra i les ruïnes. El primer ja deu sentir la Ràfega. Aviat seré jo. Només haig d’aguantar l’Espera.


Els-Que-Saben-Com-Va-Ser expliquen que el pas del temps va començar després de l’Espetec. Diuen que el món d’abans era perenne, que no els calia caçar, ni protegir-se, i que en deien passat. També diuen que això mai pot ser allò, excepte mentre rebem la Ràfega. La Ràfega és el nostre vincle amb el que hi havia abans de l’Espetec, quan el temps era tothora a tot arreu, i els ritmes cavalcaven en llibertat.


Per fi veig el Temple Oxidat i m’exclamo en silenci. A la cua, les paraules s’han de mantenir a dins del cap. És llei. Si convertim els pensaments en sons ens expulsen de l’Espera. Cal evitar que el receptor de la Ràfega percebi interferències sonores.


El primer de la fila. Cara a cara amb el bruixot. Es fica el disc platejat al palmell, el subjecta amb els dits i l’alça a frec del meu rostre. M’hi veig reflectit: els ulls abatuts, la ganyota als llavis. Ara diu les paraules de sempre. 


“Que el ritme et mantingui entre els vius, que la veu poderosa t’insufli alè suficient pels propers noranta sols, que retornis a mi durant la tercera lluna estreta. Haf fan.”


Posa el disc a dins el paladar mecànic i em col·loca la diadema al cap, amb les esponges sòniques sobre les orelles. Tanca el paladar i pitja botons. El nombre sagrat pampallugueja a la petita pantalla rectangular. El 2. Sempre el 2.  


Prem el triangle.


La Ràfega penetra per l’oïda. Tres tons i el ritme esclata. Em retruny a les parets del crani. Uns sons d’origen inexplicable m’inoculen la infecció divina. Els peus se’m mouen sols. De seguida entra la Veu Mare, l’Impuls Primigeni, el cant que va engendrar el primer moviment. Es projecta cap a les profunditats del meu cos gastat i s’estén. Un llampec de pessics que em recorre els braços i les cames. La Veu Mare canta en un llenguatge desconegut, anterior al gran Espetec, és l’idioma amb què s’expressaven els déus i les màquines.  


Tanco els ulls i el pit se m’infla. Carregar piles, en diuen els vells. La Ràfega em mantindrà en funcionament durant els pròximes noranta sols. Tres llunes estretes. La veu primigènia se’n va, i torna, i marxa, i una altra tornada. N’absorbeixo l’energia. Dei Just Uona, Dei Just Uonaaaa. Em fonc amb l’Impuls Primigeni. Dei Just Uona, Dei Justa Uonaaaa. M’alena. M’activa. Se m’enduu. Guels Just Uona Haf Fan.


Quan els sons s’aturen, el bruixot em treu la diadema. Estic ple d’una força supranatural. És el ritme que generen els déus i alimenta màquines. Ara vull la caça, la còpula, la construcció. Sento que tot ho puc clavar. Soc portador de la Ràfega i tinc noranta sols per davant. Haf Fan. 


Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) és llicenciat en Filosofia. És un dels fundadors de l'editorial Males Herbes. Ha publicat el recull de contes Afores (Edicions de 1984, 2017), les novel·les Crònica d'un delicte menor (L'Albí, 2012), Estigmes (Edicions de 1984, 2019) i el poemari Òsties (AdiA, 2017). El seu últim llibre és L'endemà de la teràpia (Edicions de 1984, 2020).

dimarts, 26 de gener de 2021

LA CANGUR (Un microrelat de Jordi Masó)

Quan arriba a casa es troba la cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament.

També és plàcid el son de la noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos botons descordats de la brusa —devia passar calor— deixen al descobert unes clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui uns pits tan molsuts? Seran postissos?


Damunt la tauleta hi ha el got amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.


El quadre és d'André Derain (1880-1954).


Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres de contes i microrelats Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016), La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019). La seva última obra és Ambrosia (Males Herbes, 2020), finalista del Premi Finestres al millor llibre de narrativa en català de l’any 2020.

dijous, 14 de gener de 2021

POSTERITAT (Un microrelat d’Oriol Garcia Molsosa)

Va viure amb un únic propòsit: passar a la posteritat. Ja al paradís, lluny de gaudir de la vida regalada i sense obligacions habituals, es passava el dia atenent citacions moltes atribuïdes, commemoracions, homenatges i retrospectives que arribaven des de la terra. «Coses de passar a la posteritat...», li van contestar quan va reclamar el repòs etern promès.  

Microrelat guanyador del mes de desembre del X Concurs de Microrelats de la Microbilbioteca de Barberà del Vallès. El quadre és de Ludovico Pozzoserrato (1550-1605)


Oriol Garcia Molsosa (La Garriga, 1987) és un clarinetista inquiet i tastaolletes que, de tant en tant, escriu contes per petits i grans. N'ha publicat alguns a la revista Cavall Fort i d'altres han estat premiats en algun concurs literari (guanyador del Correlletres 2019 amb La sirena i el pescador o finalista del IV Premi Joles Sennell amb Una nit al bosc, entre d'altres).  

dissabte, 9 de gener de 2021

EL SECRET (Un microrelat de Núria Tort)

Ningú sospitava que ella hi havia dedicat nits senceres. Havia descobert que cada dit tenia una funció específica, i que calia aplicar la pressió i el ritme exactes per a que el sentit d’un moviment es multipliqués amb l’arribada del següent. 


Dins la solitud del dormitori, les ungles sempre arranades, iniciava la pràctica amb un massatge suau i circular, per a familiaritzar el tou dels dits amb la superfície, i no s’estalviava, si la pell li ho demanava, una gota de lubricant, sabent que en un instant els dits fluirien al ritme dels seus pensaments i que, enmig de l’in crescendode les pulsacions per minut, hi naixerien petits rampells i tremolors, fins que la satisfacció de prémer la tecla correcta regalimés damunt l’èxtasi de donar l’exercici per acabat. 


Tothom a l’oficina admirava els seus dits musculats, amb una beina fibrosa que els travessava de dalt baix, recorrent el teclat amb agilitat i gràcia. Tothom es delia per esbrinar com havia assolit tal nivell de precisió i velocitat. Ningú sospitava que la pràctica nocturna disciplinada era el secret de la mecanògrafa.


Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors (Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.