LA NIT I EL BEDUÍ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Recordo una frase de Borges, ¿o és del seu amic Bioy Casares? (els confonc sovint, i això que les seves històries s'assemblen poc), o potser la frase no és de l'un ni de l'altre, sinó que un dels dos va mencionar-la dins d'un dels seus contes –en una d'aquelles citacions que tant els agradaven–, o qui sap si, tal vegada, l'he llegit en una de les obres que van escriure en col·laboració, també podria ser, els agradava escriure a quatre mans (¿o hauríem de dir “a dues mans”?: cada persona només fa servir una mà a l'hora escriure) i llavors hauríem d'atribuir la sentència als dos, sense saber-ne del cert l'autoria (¿com se sap en una obra conjunta qui ha dit què?). En qualsevol cas, recordo la frase de Borges o Bioy (o de cap d'ells o d'ambdós) que diu: “La nit captiva la paraula del beduí; el dia, l'emmudeix”.

Recordo l'aforisme (que, desenganyem-nos, és poca cosa encara que vingui d'unes ments tan esmolades) i també recordo vagament l'exegesi que seguia: parlava de la fascinació que exerceix la nit sobre els esperits sensibles, el misteri i l'emoció que transmeten la tenebra, els clarobscurs, els contorns imprecisos si els contraposem a la mediocritat del paisatge que de bon matí revela la llum del dia. Tot plegat dit amb frases més refistolades, tal com el tòpic atribueix –i no sense raó– a la parla dels argentins. Borges (o Bioy) acabava amb un elogi de la ceguesa (aleshores potser sí que Borges n'era l'autor!): el beduí és més feliç immers en la suggestiva fosca que davant la visió d'un desert enlluernador però monòton, invariable, previsible.

Sempre penso en la saviesa del beduí noctàmbul quan els carcellers apaguen els llums i ens deixen a les fosques. Una obscuritat tancada, impenetrable. Puto beduí!

TABULA RASSA (Un microrelat de Mercè Moreno Montañés)

Obsessionada per la seva absència havia anat escrivint-se un devessall de paraules a la pell. Paraules de tota mena. Menudes. Alegres. Fosques. Amoroses. Desesperades. Cada punt era una fiblada de dolor. Cada coma, una estella. Cada interrogant, un suplici. Quan va acabar, es va sentir millor. Després l’aigua de la dutxa les va esborrar totes.

Mercè Moreno Montañés. Sóc nascuda a Lleida i filla adoptiva de Llinars del Vallès. He dedicat gran part de la meva vida a reeducar i ensenyar llenguatge als més menuts. Sempre m’acompanya el desig d’escriure perquè l’escriptura és la manera que tinc de comprendre i transformar el meu dia a dia. He publicat alguns relats en reculls col·lectius. Pertanyo al grup d’escriptura Pasta de Full de Cardedeu.

L'AVI I EL MAR (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Un dia que vaig anar a visitar l’avi –ja amollava, el pobre– em va preguntar si al lloc on jo vivia hi havia mar. A vegades me n’oblidava i passaven mesos que no el veia, però sí que n’hi havia. Sí, avi, visc a tocar del mar. Llavors, reunint tota la consciència que era capaç, va demanar que abans de morir el volia veure.

L’avi va fer el trajecte al seient de darrere. A través del retrovisor, jo podia veure com feia una capcinada rere l’altra i només li vaig sentir la veu en el peatge de l’autopista, quan va preguntar com era que feien pagar per entrar a la meva ciutat. És perquè té mar? Al poble, tothom entra de franc... Un cop a casa, vaig pensar que després del llarg viatge estaria cansat i s’estimaria més d’anar a veure el mar l’endemà. Però es va posar morrut i tossut i vaig haver de portar-l’hi aquella mateixa tarda.

Vaig entendre que ho volia fer tot sol. Em vaig apartar a un costat, amatent, això sí, mentre l’avi caminava amb dificultat per la sorra de la platja fins que es va plantar a unes passes del trencar de les ones. Es va quedar allí immòbil, amb una mà a la butxaca de la jaqueta i l’altra al mànec del gaiato. Tota l’energia la concentrava en els ulls empetitits. Semblava que li haguessin de doldre de tanta intensitat que hi posava.

Al cap d’una bona estona, va sentenciar que allò era com una bassa gran i em va preguntar si tenia tap. No, avi, el mar no el buiden mai; l’aigua és salada i no serveix ni per beure ni per regar. Ell va assentir solemne i va dir que ens en podíem anar.

–Ara que he vist el mar ja ho he vist tot –va reflexionar en veu alta mentre tornàvem a casa—. Ara ja em puc morir.

No es va morir aviat, però tampoc no va tardar. Ara, quan de tant en tant recordo que la meva ciutat té mar, m’hi atanso; miro l’horitzó i em veig terra endins quan era petit. L’avi em prenia a l’hort i, a l’hora de regar, deixava que fos jo qui tragués el tap de la bassa.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

FARFALLA (Un microrelat de Marta Finazzi)

M'hauria agradat conèixer el meu avi. No es va morir a la guerra perquè tenia l'enemic entortolligat a dins, una daga fantasma que li va segar l'última corda de vida en una emboscada brusca sens música ni melodia de comiat. Tothom li deia Rico, l'italià tranquil que mirava l'horitzó en silenci i somiava en una llengua estrangera. No es deia pas Rico, però va deixar que tothom s'ho pensés, potser perquè ell ja no era capaç de sentir el batec de la pàtria en un sol mot.

Fa dies que penso davant d'un full esgrogueït i ple d'arrugues que la memòria dels vius mai no podrà allisar. Quan vaig trobar la carta al calaix del tocador de la meva àvia, em vaig estremir perquè no havia vist mai aquella lletra serena que ara se m'apareixia com el vol fugaç d'una papallona. I els tres primers mots se'm van clavar ben endins com les espines d'una rosa: La mia farfalla. No crec en les casualitats perquè farfalla és la primera paraula que vaig aprendre en italià. L'avi m'havia enviat un regal anònim que m'acompanyaria tota la vida, com un nus invisible que em protegia per damunt dels mots. I el pes de la meva identitat esdevenia com l’aleteig d'un papallona.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada del món de la cultura i l’escriptura. Professional del món de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar. Recentment, ha guanyat el XXII Concurs de Cartes d’Amor 2015 organitzat per l’Ajuntament de Calafell i ha quedat finalista del Premi de relats curts Carme Lafay 2015.

OMBRES XINESES (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)

Les nostres ombres es van quedar a Firenze. Si no, on han anat?

Des d'aquell viatge, sí. Ja fa molts dies que me n'he adonat. Ni tu ni jo tenim ombra.

S'han aixoplugat sota el Ponte Vecchio, tot emmirallant-se en l'Arno, pel pur plaer de contemplar-se. No saben dels àngels del fang[1].

Voldrien córrer pels jardins del Mèdici i deturar-se en tots els quadres renaixentistes, però només són ombres amb el desig amagat de passejar pels carrers de la ciutat. I nosaltres som aquí, desvalguts, repartint equitativament la casa i els fills.

La pensió no inclou la pèrdua de l'ombra en el matrimoni. No t'ho podré compensar mai.

[1]Els àngels del fang són els voluntaris que van ajudar a rescatar del fang i l'aigua les obres d'art el 1960 quan es va desbordar l'Arno.

Microrelat inclòs al recull Bavastells (Walrus, 2014). La fotografia és "Dark Firenze" d'Anatole Klapoouch.

Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013). El seu últim llibre és M'he empassat la lluna (Viena Edicions, 2015).

THIS IS A JOB FOR (Un microrelat de Maria Rovira)

Clark Kent recorria desesperadament i a supervelocitat (ja obertament indiscreta) les avingudes de New York, amb el fum de l’incendi ara a l’horitzó però amb el plor de la nena del 18è pis perfectament audible. ‘No pot ser, no pot ser’.

Què se n’havia fet de les cabines telefòniques? I qui esperava que un ciutadà nord-americà es canviés en un locutori?

Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco.