Obsessionada per la seva absència havia anat
escrivint-se un devessall de paraules a la pell. Paraules de tota mena.
Menudes. Alegres. Fosques. Amoroses. Desesperades. Cada punt era una fiblada de
dolor. Cada coma, una estella. Cada interrogant, un suplici. Quan va acabar, es
va sentir millor. Després l’aigua de la dutxa les va esborrar totes.
Mercè Moreno Montañés. Sóc nascuda
a Lleida i filla adoptiva de Llinars del Vallès. He dedicat gran part de la
meva vida a reeducar i ensenyar llenguatge als més menuts. Sempre m’acompanya
el desig d’escriure perquè l’escriptura és la manera que tinc de comprendre i
transformar el meu dia a dia. He publicat alguns relats en reculls col·lectius.
Pertanyo al grup d’escriptura Pasta de
Full de Cardedeu.
Sobta el final perquè el suplici s'esvaeix a carícies d'aigua. Molt original...
ResponEliminaSalut.
Gràcies, Josep Lázaro, pel teu comentari.
EliminaM'agrada sorprendre al lector amb un final que no espera.
A les primeres línies hi ha dolor, dolor que s'esvaeix...amb l'aigua.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Elimina