dimecres, 9 de setembre del 2015

LA NIT I EL BEDUÍ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Recordo una frase de Borges, ¿o és del seu amic Bioy Casares? (els confonc sovint, i això que les seves històries s'assemblen poc), o potser la frase no és de l'un ni de l'altre, sinó que un dels dos va mencionar-la dins d'un dels seus contes –en una d'aquelles citacions que tant els agradaven–, o qui sap si, tal vegada, l'he llegit en una de les obres que van escriure en col·laboració, també podria ser, els agradava escriure a quatre mans (¿o hauríem de dir “a dues mans”?: cada persona només fa servir una mà a l'hora escriure) i llavors hauríem d'atribuir la sentència als dos, sense saber-ne del cert l'autoria (¿com se sap en una obra conjunta qui ha dit què?). En qualsevol cas, recordo la frase de Borges o Bioy (o de cap d'ells o d'ambdós) que diu: “La nit captiva la paraula del beduí; el dia, l'emmudeix”.

Recordo l'aforisme (que, desenganyem-nos, és poca cosa encara que vingui d'unes ments tan esmolades) i també recordo vagament l'exegesi que seguia: parlava de la fascinació que exerceix la nit sobre els esperits sensibles, el misteri i l'emoció que transmeten la tenebra, els clarobscurs, els contorns imprecisos si els contraposem a la mediocritat del paisatge que de bon matí revela la llum del dia. Tot plegat dit amb frases més refistolades, tal com el tòpic atribueix –i no sense raó– a la parla dels argentins. Borges (o Bioy) acabava amb un elogi de la ceguesa (aleshores potser sí que Borges n'era l'autor!): el beduí és més feliç immers en la suggestiva fosca que davant la visió d'un desert enlluernador però monòton, invariable, previsible.


Sempre penso en la saviesa del beduí noctàmbul quan els carcellers apaguen els llums i ens deixen a les fosques. Una obscuritat tancada, impenetrable. Puto beduí!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada