Un dia que vaig anar a visitar l’avi –ja amollava,
el pobre– em va preguntar si al lloc on jo vivia hi havia mar. A vegades me
n’oblidava i passaven mesos que no el veia, però sí que n’hi havia. Sí, avi,
visc a tocar del mar. Llavors, reunint tota la consciència que era capaç, va
demanar que abans de morir el volia veure.
L’avi va fer el trajecte al seient de darrere. A
través del retrovisor, jo podia veure com feia una capcinada rere l’altra i
només li vaig sentir la veu en el peatge de l’autopista, quan va preguntar com
era que feien pagar per entrar a la meva ciutat. És perquè té mar? Al poble,
tothom entra de franc... Un cop a casa, vaig pensar que després del llarg
viatge estaria cansat i s’estimaria més d’anar a veure el mar l’endemà. Però es
va posar morrut i tossut i vaig haver de portar-l’hi aquella mateixa tarda.
Vaig entendre que ho volia fer tot sol. Em vaig apartar
a un costat, amatent, això sí, mentre l’avi caminava amb dificultat per la
sorra de la platja fins que es va plantar a unes passes del trencar de les
ones. Es va quedar allí immòbil, amb una mà a la butxaca de la jaqueta i
l’altra al mànec del gaiato. Tota l’energia la concentrava en els ulls
empetitits. Semblava que li haguessin de doldre de tanta intensitat que hi
posava.
Al cap d’una bona estona, va sentenciar que allò
era com una bassa gran i em va preguntar si tenia tap. No, avi, el mar no el buiden
mai; l’aigua és salada i no serveix ni per beure ni per regar. Ell va assentir
solemne i va dir que ens en podíem anar.
–Ara que he vist el mar ja ho he vist tot –va
reflexionar en veu alta mentre tornàvem a casa—. Ara ja em puc morir.
No es va morir aviat, però tampoc no va tardar.
Ara, quan de tant en tant recordo que la meva ciutat té mar, m’hi atanso; miro
l’horitzó i em veig terra endins quan era petit. L’avi em prenia a l’hort i, a
l’hora de regar, deixava que fos jo qui tragués el tap de la bassa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada