Les nostres ombres es van quedar a Firenze. Si no,
on han anat?
Des d'aquell viatge, sí. Ja fa molts dies que me n'he
adonat. Ni tu ni jo tenim ombra.
S'han aixoplugat sota el Ponte Vecchio, tot
emmirallant-se en l'Arno, pel pur plaer de contemplar-se. No saben dels àngels
del fang[1].
Voldrien córrer pels jardins del Mèdici i
deturar-se en tots els quadres renaixentistes, però només són ombres amb el
desig amagat de passejar pels carrers de la ciutat. I nosaltres som aquí,
desvalguts, repartint equitativament la casa i els fills.
La pensió no inclou la pèrdua de l'ombra en el
matrimoni. No t'ho podré compensar mai.
[1]Els àngels del fang són els
voluntaris que van ajudar a rescatar del fang i l'aigua les obres d'art el 1960
quan es va desbordar l'Arno.
Microrelat inclòs al
recull Bavastells (Walrus, 2014). La fotografia és "Dark Firenze" d'Anatole Klapoouch.
Marta Pérez i Sierra va néixer a
Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura
(Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de
Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions,
2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims,
2013). El seu últim llibre és M'he
empassat la lluna (Viena Edicions, 2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada