ÚLTIMES VOLUNTATS (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Com que jo era el fill gran sempre m'insistia, quan l'anava a veure:

—Quan em mori vull una cerimònia digna. Sobretot que hi hagi música d'orgue. Un fragment del rèquiem de Mozart i alguna cosa de Bach. I les flors que no siguin gaire virolades, la majoria blanques, que fan més elegant.

I continuava descrivint i precisant tots els detall del sepeli, des del tipus de caixa, fins al vehicle, l'esquela al diari, els recordatoris, les oracions  i a qui s'havia d'avisar i a qui no. Era el principal tema de conversa amb la mare quan la visitava cada quinze dies.

—No duraré gaire, amb tants disgustos com em doneu no arribaré al proper Nadal —anunciava durant el dinar de Nadal, l'únic dia de l'any que es reunia tota la família.

Portava més de deu anys profetitzant la seva mort imminent i sempre arribava un nou Nadal i un altre cap d'any i seguia amb les seves coses. Els disgustos que li donàvem era que volíem fer la nostra voluntat més enllà del que ella pensava o a ella li convenia.

—I sobretot que les flors siguin de temporada, que aquestes d'hivernacle són molt tristes i sense vitalitat. I el taüt folrat amb una tela discreta, un vermell Bordeus o alguna cosa així.

Finalment, va agafar una grip que se li va complicar i la va portar, un vint-i-cinc  de gener, al fatal desenllaç.

Li vam dedicar una cerimònia discreta i sense música. Només hi erem presents els familiars més directes que vam pregar per la seva ànima en silenci i recolliment. I res de cotxes sumptuosos ni grans esqueles al seu diari favorit. Després la vam incinerar i vam llençar les cendres al mar. Perquè tots els fills vam estar d'acord que prou ens havia manegat en vida com per deixar-nos manegar també un cop morta.

Lluís Julián Barrachina. Cada matí tinc, entre autobús i tren, una hora llarga de viatge de casa a la feina. Aprofito aquest temps per pensar un microrelat que quan estic arribant a l’estació de destí, la Llagosta, apunto a corre-cuita amb quatre frases malgirbades en el quadernet que sempre porto a sobre. Després, en acabar la jornada laboral, dedico el temps del viatge de tornada a desenvolupar la idea i a redactar tan bé com puc el text. I al vespre, abans d’allitar-me, el passo a l’ordinador i l’envio a l’amic Jordi Masó per si el vol publicar al blog de La bona confitura. I llavors dormo en pau, amb la sensació del deure acomplert. Els caps de setmana, però, em llevo tard i no agafo cap transport. Una caterva de femelles (dona, filles, sogra, tietes, conilletes d’Índies) m’envolten i em xuclen tot el temps lliure. Voldria seguir amb la rutina dels feiners: imaginar, esbossar, redactar, passar a net i enviar el relat diari. Però no hi ha manera, el temps passa ràpid ràpid i quan me n’adono és hora d’allitar-se i no he fet res. I llavors em sento neguitós i un sentiment de pèrdua i de buidor m’aclapara i m’impedeix dormir. Per això desitjo tornar als dies feiners i reprendre la rutina de l’escriptura diària que tan bé em fa sentir.