Com que jo era el fill gran sempre
m'insistia, quan l'anava a veure:
—Quan em mori vull una cerimònia digna.
Sobretot que hi hagi música d'orgue. Un fragment del rèquiem de Mozart i alguna
cosa de Bach. I les flors que no siguin gaire virolades, la majoria blanques,
que fan més elegant.
I continuava descrivint i precisant tots
els detall del sepeli, des del tipus de caixa, fins al vehicle, l'esquela al
diari, els recordatoris, les oracions i
a qui s'havia d'avisar i a qui no. Era el principal tema de conversa amb la
mare quan la visitava cada quinze dies.
—No duraré gaire, amb tants disgustos com
em doneu no arribaré al proper Nadal —anunciava durant el dinar de Nadal,
l'únic dia de l'any que es reunia tota la família.
Portava més de deu anys profetitzant la
seva mort imminent i sempre arribava un nou Nadal i un altre cap d'any i seguia
amb les seves coses. Els disgustos que li donàvem era que volíem fer la nostra
voluntat més enllà del que ella pensava o a ella li convenia.
—I sobretot que les flors siguin de
temporada, que aquestes d'hivernacle són molt tristes i sense vitalitat. I el
taüt folrat amb una tela discreta, un vermell Bordeus o alguna cosa així.
Finalment, va agafar una grip que se li va
complicar i la va portar, un vint-i-cinc
de gener, al fatal desenllaç.
Li vam dedicar una cerimònia discreta i
sense música. Només hi erem presents els familiars més directes que vam pregar
per la seva ànima en silenci i recolliment. I res de cotxes sumptuosos ni grans
esqueles al seu diari favorit. Després la vam incinerar i vam llençar les
cendres al mar. Perquè tots els fills vam estar d'acord que prou ens havia
manegat en vida com per deixar-nos manegar també un cop morta.
Lluís Julián Barrachina. Cada matí tinc,
entre autobús i tren, una hora llarga de viatge de casa a la feina. Aprofito
aquest temps per pensar un microrelat que quan estic arribant a l’estació de
destí, la Llagosta, apunto a corre-cuita amb quatre frases malgirbades en el quadernet
que sempre porto a sobre. Després, en acabar la jornada laboral, dedico el
temps del viatge de tornada a desenvolupar la idea i a redactar tan bé com puc
el text. I al vespre, abans d’allitar-me, el passo a l’ordinador i l’envio a
l’amic Jordi Masó per si el vol publicar al blog de La bona confitura. I llavors dormo en pau, amb la sensació del
deure acomplert. Els caps de setmana, però, em llevo tard i no agafo cap
transport. Una caterva de femelles (dona, filles, sogra, tietes, conilletes
d’Índies) m’envolten i em xuclen tot el temps lliure. Voldria seguir amb la
rutina dels feiners: imaginar, esbossar, redactar, passar a net i enviar el
relat diari. Però no hi ha manera, el temps passa ràpid ràpid i quan me n’adono
és hora d’allitar-se i no he fet res. I llavors em sento neguitós i un
sentiment de pèrdua i de buidor m’aclapara i m’impedeix dormir. Per això
desitjo tornar als dies feiners i reprendre la rutina de l’escriptura diària
que tan bé em fa sentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada