Des que
en Miquel tenia ús de raó, recordava la seva mare utilitzant expressions molt
estranyes quan parlava. Cada cop que ho feia, ell arrufava les celles i es
passava hores desconcertat pensant en allò que havia sentit.
Com la
primera vegada que li va dir bombonet o quan el va amenaçar de menjar-se’l a
petons. Esgarrifat, en Miquel es va cobrir la cara amb les mans, tement que
aquelles besades desficioses es poguessin transformar en àvides llepades,
primer, i en famolenques mossegades, després. I la cara que posava ella sempre que li deia
que era la seva joia! Quina part li arrabassaria per fer-se’n un anell, o un
collaret? Potser una dent? Un ull?
Tanmateix,
encara resultaven més confuses les paraules que adreçava al seu pare, un senyor
sorrut i trist que gairebé mai no badava boca. Li resultava difícil descobrir a
quin tros de l’ase corresponia exactament aquell pobre home. O com podia ser un
mort de gana si menjava tres cops al dia.
Després
que la seva mare li digués banyut, en Miquel no el va tornar a veure. Per això,
cada vegada que —en una granja o al zoo— veu vaques, cabres o cérvols, intenta
descobrir aquella mirada malenconiosa del pare en els ulls de l’animal.
Carles Castell Puig (Reus, 1962)
és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la
conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a
escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i
Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i
publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El
Lector de l'Odissea 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada