Estic aturat en la mateixa línia
que els separa. A la meva dreta, ranquejant de nord a sud, flueixen els físics
abruptes. Éssers amb uns orificis nassals que semblen el producte d'un joc de
miralls macabre, el subjecte del cap estrany que no pot ser més que el
recipient de cubismes forçats, bèsties que són el resultat d'apostes divines,
d'equilibrismes cromosòmics; multituds amb dits aberrants que assenyalen amb
galanteries ací i allà, belleses insondables que observen amb angles insòlits
des dels seus irònics estrabismes. Tots caminen o s'arrosseguen a la meva
dreta, seguint el camí que la humanitat va marcar pels cossos estranys.
A la meva esquerra, però, en una
secreció densa de massiva normalitat, brollen i vagaregen les formes perfectes,
malucs de cosinus preciosos, bíceps i trapezis, mentons i nassos romans però no
gaire. Una desfilada de majorettes, un remolí de peixos blaus que torna de
seguida al cabdal imposat. La perfecció marcant el compàs amb una harmonia
verda i vermella de tan simple que és.
De tant en tant, una fallada en
el sistema, un petit tremolor de pota de taula fa saltar a l'aire diversos
individus que cauen en la mitjana, on l’herba descurada aplega milers de
cargols de nits de pluja. I allà aquesta gent copula amb una feresa de ganes
eternes, i dels seus ventres surten els fills que llisquen damunt això que
anomenem món.
La traducció del microrelat és de Pere Herrero i Jordi Masó. L'il·lustra una obra de Francis Bacon.
Gabriel de Biurrun Baquedano
(Pamplona, 1973) és biòleg i cambrer. Els seus microrelats han aparegut en
antologies com Mar de pirañas
(Menoscuarto) i De antología
(Talentura). Publicava textos breus al seu blog Propílogo, però ara té una tesi entre mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada