El tanatori va rebre’m amb una fortor de ciris i
gessamins. Els gessamins, les flors preferides d’en Dmitri. Vaig abraçar
l’Igor, el Príncep. Hi érem tots: en
Vladimir, l’Ivan, en Piotr, en Vladik i en Boris. Les cares tibades, els
músculs encarcarats. Evitàvem mirar-nos. Més que un nus, jo a la gola hi tenia
una bola de billar.
La vídua somicava aferrada a un mocador. Quan vaig
donar-li el condol, va deixar-me la galta humida. El senyor i la senyora
Luzhin, arribats de Moscou, seien al costat de la caixa, en un silenci atònit.
El tanatopràctic havia aconseguit que el difunt mostrés un aspecte digne: no hi
havia vestigis de la destrossa i el vellut vermell de l’interior del fèretre li
donava al pobre Dmitri un aire aristocràtic que mai no havia tingut en vida.
«Tenim una poma podrida al cistell», va
xiuxiuejar-me l’Igor. L’alè delatava com havia esmerçat les hores prèvies a la
cerimònia. Vaig fer un posat incrèdul. ¿No havia estavellat el cotxe
accidentalment contra un arbre en la fugida? ¿No havíem d’atribuir la desgràcia
a la mala sort? El Príncep va exhalar
una resposta amarada de vodka: «Que n’ets d’ingenu! Algú els va avisar, als
polis. Una filtració. ¿No te n’adones que ens esperaven?».
Un representant de la família va encetar un panegíric
sobre el finat. Els elogis van revifar els plors de la vídua i la indignació
dels amics —s’endevinaven els punys closos, les dents serrades—. Jo intentava
refrenar el tremolor que em sacsejava des que vaig arribar, mentre l’Igor, a
sota veu, continuava la seva lletania —«l’enxamparem, al malparit»— i detallava
tot allò que li faria al traïdor, com es desfogaria.
La mort d’algú proper lubrica la memòria. A en
Dmitri Luzhin va unir-me la nit compartida amb dues belleses de Ialta, acabades
d’importar (com aquell qui diu, les estrenàvem). Recordo en Dmitri, esbufegant
mentre cavalcava la més rossa: «Bon material, oi?», deia. Després d’allò,
sempre vam treballar plegats. Era emprenedor, un negociador entusiasta i
implacable. Costava reconèixer-lo ara, exposat al plany general, convertit en
un ninot ple de serradures, maquillat com el maniquí d’un aparador.
En sortir del tanatori, vaig agrair respirar l’aire
de la tarda. Aparcat uns metres enllà, hi havia el cotxe: els porcs no em
perdien de vista. I em va semblar que, des de la distància, el tinent Muraro em
picava l’ullet. Vaig sentir-me com el cuc que furga la polpa florida d’una
poma.
Microrelat inclòs a Catàleg de monstres (Marcòlic, 2012)
Aquests traïdors, confidents de la poli!
ResponElimina