L’home que
no sóc jo va començar a notar una picor inoportuna mentre treballava. D’esma, i
sense apartar la vista del teclat, es va endur la mà esquerra al clatell i es
va gratar. Llavors la picor, com un exèrcit de puces, li va baixar per les
espatlles, i després pels braços, i l’home que no sóc jo va utilitzar les dues
mans per gratar-se més encara. Finalment, la picor salvatge se li va estendre
al pit, al ventre, als testicles, a les cames, fins a la planta dels peus, i l’home
que no sóc jo es va despullar davant de la finestra muda per gratar-se amb
ànsia pertot arreu. I tan intensa era la picor, i tant es gratava l’home, que
es va començar a esgarrapar i a fer-se sang. I tot i així va seguir gratant,
perquè la picor era un riu de lava que li naixia d’endins. Va seguir gratant
furiosament fins a arrencar-se la pell dels braços i les cames, i després del
pit, i el cuir cabellut, i les celles i els ulls, i fins la llengua, perquè la
picor li brollava des de les entranyes. I va seguir gratant fins a esquinçar-se
els músculs i els tendons, i llavors va arribar a l’os, i al moll de l’os. I
l’home que no sóc jo, malgrat que ja només era un alè roent de si mateix, va
seguir gratant, i gratant, i gratant, enfollit per la picor de tants anys de
vida estantissa.
I l’home
que no sóc jo va arribar amb les ungles esberlades fins al negre pòsit de la
seva ànima trista. I després de tant gratar, va descobrir que no era res, i va
udolar.
David
Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i
microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i
ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de
l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els
seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui
tampoc trauré la pols”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada