CATORZE (Un microrelat de Marta Finazzi)

Era dels pocs detectius honrats que quedaven a la ciutat però, en realitat, era un impostor. No es deia Olivier Coronas ni tampoc havia nascut a París. La seva vida era una farsa i, com un llangardaix de ciutat, arrossegava la cua per tots els racons, fugint de l’ombra allargada del passat. Però no era cap fugitiu ni cap delinqüent. Només era un home amb una missió que es convertí en el seu escut. O encara millor, en el mur de la seva mitja veritat. A l’altre costat, tot era mentida.

Feia temps que tenia el mateix somni. Carrer de la Poma. Habitació catorze. Eren les paraules que cada nit li xiuxiuejava una veu sense rostre, com si fossin les peces de l’immens trencaclosques d’aquella obsessió onírica. Fins que, un dia, de sobte, sonà el telèfon. Una trucada anònima el cità en un hotel d’una ciutat on només havia estat una vegada. Tenia un nom impronunciable però existia de debò. I tenia catorze lletres. Es pessigà per despertar-se però ja no somiava. I així, sense por, es llançà a la recerca d’aquell catorze com qui vol caçar una estrella, la seva. Potser perquè totes les respostes cabien dins d’aquell número. Igual que les catorze lletres falses d’Olivier Coronas. 

Microrelat finalista del mes de febrer del V Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada del món de la cultura i l’escriptura. Professional del món de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar. Recentment, ha guanyat el XXII Concurs de Cartes d’Amor 2015 organitzat per l’Ajuntament de Calafell i ha quedat finalista del Premi de relats curts Carme Lafay 2015. Publica el blog «Fanalets salvatges».

TOTS ELS MATINS DEL MÓN (Un microrelat d'Eva Llobet)

Aquesta història comença amb tres falses promeses i s'acaba amb un cor trencat.

Ens vam conèixer mentre esperàvem l’autobús a la parada, matí rere matí. Somriures tímids, primer. Després ens saludàvem amb una inclinació de cap. Aviat, procuràvem seure junts i viatjàvem en silenci, tu fent veure que llegies el diari, jo recolzant el cap al vidre i deixant que m’acaronés el tímid sol de primera hora. Un matí i un altre; tots els matins del món. Fins que un dia, vam començar a parlar; tu vas començar a fer-me promeses i, jo, ingènua, vaig començar a creure-me-les.

Em vas prometre esmorzars al llit cada matí de diumenge, però quan em llevo només m’esperen plats bruts a la pica. Em vas prometre sopars amb espelmes i música de violins, però molts vespres acabo fent un mos al sofà, a corre-cuita, amb la banda sonora dels teus roncs de fons. Em vas prometre diversió i rialles, no el tedi de les quatre parets del teu pis.

Et deixo. Potser hauria d’haver començat per aquí, perdona. Ja saps que sóc poc organitzada, però m’hi esforço. Per això, et deso les teves promeses ben plegadetes al segon calaix de l’escriptori. Els plats bruts, els trobaràs on els deixes sempre, ben apilats a la pica. Els roncs, serà més difícil, però si escoltes bé en deu quedar algun de perdut entre els plecs del sofà. El tedi no té pèrdua, n’hi ha per tots els racons de la casa; a més, ara que viuràs sol, florirà fàcilment. I, és clar, aquesta carta que deus haver trobat damunt la taula de la cuina.

No pateixis, però, que no me’n vaig amb les mans buides. M’enduc l’olor de cafè i les corredisses dels matins, la pluja dels diumenges a la tarda i els passejos en silenci per la Rambla del Poblenou. Però, sobretot, m’enduc tots els matins del món, aquells viatges en autobús que tornaré a fer sola, recolzant el cap al vidre mentre m’acarona el tímid sol de primera hora.

Aquesta història comença amb tres falses promeses i s'acaba amb un cor trencat, el teu.

Il·lustra el microrelat un fotograma de la pel·lícula Tous les matins du monde (Alain Corneau, 1991).

Eva Llobet Martí (Figueres, 1975). Sóc Llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Pompeu Fabra i treballo al Departament de Cultura, en temes de llengua. Sóc una lectora voraç i una escriptora de contes molt lenta. He guanyat el 8è Concurs de Relats TMB 2014 i el 16è Premi de Relats Curts, Relats en Femení Sagrada Família 2016.

NINOTS (Un microrelat de Damià Bardera)

Al poble, fa molt de temps, a les acaballes de la guerra, va nevar cendra. M’ho va explicar l’avi. Les cases semblaven turons calcinats; i els arbres, espectres immòbils, abatuts per la gravetat d’un cel gris com l’acer. Els nens van celebrar- ho sortint descalços al carrer, esperrucats, volien tirar-se boles de cendra i fer ninots. Però els ninots se’ls enduia una tramuntana eixuta i les boles, tristes com el plom, se’ls desfeien a les mans.

Microrelat inclòs al recull contes de propina (El Cep i la Nansa, 2014)

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels reculls "i alguns contes per llegir-los d'amagat", "fauna animal", "els homes del sac", "els nens del sac", "contes de propina" i "viladelsac", tots a l'editorial "El Cep i la Nansa". En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).

BACHIANA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

«Això em recorda la paràbola del poeta Ibrahim-al-Muqaffa i l'ocell de l'esdevenidor», va contar Kosambi. «El poeta va demanar a l'ocell que li revelés si els seus poemes perdurarien en el temps. L'ocell de l'esdevenidor va sacsejar el plomatge policrom i va respondre: “Tots els que em pregunten això són engolits per l'oblit; els versos recordats són obra d'aquells que, indiferents a la posteritat, mai no em fan aquesta pregunta”. I Ibrahim-al-Muqaffa va continuar escrivint amb una gran tristesa tota la vida, perquè sabia que la seva poesia moriria amb ell».

«Però nosaltres recordem encara els poemes d'Ibrahim-al-Muqaffa», va protestar Babaya Dogo. «¿Potser l'oblit, després d'empassar-se'l, va regurgitar-lo? Perquè si la profecia de l'ocell fos certa, ara no coneixeríem el gran poeta».

«Tens raó», va concedir Kosambi, «i això prova que un ocell amb afany moralitzador i pretensions de predir el futur, pot resultar més arrogant que l'humil poeta amoïnat pel destí del seu art».

«I també prova que no era un ocell de fiar», va afegir Tangu Zaidi.

Aquest microrelat forma part del Pròleg en forma de nou microrelats inclòs al llibre de Josep-Ramon Bach El ventríloc tartamut (Témenos, 2015). El text pretén ser un homenatge a l'imaginari d'aquest gran poeta.

LES GOTERES DEL POETA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Aquell savi nostrat tenia un estudi atapeït de llibres i de manuscrits que, col·locats en prestatges metàl·lics, folraven totes les parets sense deixar cap racó lliure. Aquella mansarda més aviat semblava la cambra dels mals endreços que no pas el lloc on desenvolupar una obra digna. El seu caos, però, tal vegada era el preludi d’una escriptura trencadora i plena de suggeriments inèdits.

La construcció era vella i, en ser sota teulat, el deteriorament dels materials pronosticava una avaria de conseqüències imprevistes. A la tardor,  les teules d’un dels angles van cedir a l’excés de pluges i van propiciar una inundació força dolorosa. Una via d’aigua generosa va espetegar contra la fila més alta de la prestatgeria, on guardava una bona col·lecció de novel·les clàssiques del segle dinou en llengua russa. Aquell bé de Déu de lletres atapeïdes, d’una densitat embafadora, que narraven les peripècies de la Rússia tsarista, van cedir a la pressió de la pluja i, regalimant, van caure a plom sobre el prestatge següent, on una rècula de llibres de poesia antiga japonesa lluïen ufanosos la seva lleugeresa. El resultat va ser una inesperada tragèdia literària. L’excés de caràcters eslaus, en caure, van sumar-se a la buidor de les formes clàssiques nipones. Amb aquest senzill trasbals aquós, les tankes i els haikus es van vestir de gala, ja que, abandonant la densa simplicitat del seu llenguatge, van abraçar la grandiloqüència d’un discurs excessiu. I, per contra, els russos es van quedar despullats de la  sublimitat i van haver d’acceptar la nuesa com a bandera de vida i suggestió. La pluja sovint és més juganera que moltes paraules escrites amb seny.

Microrelat inclòs al llibre “El ventríloc tartamut” (Témenos, 2015).

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres  destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, els poemaris “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), “Versions profanes” i "Desig i sofre", i dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

FAN MOLT MAL (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Ja no podia més. Tants dies espiant. Tants dies escoltant converses, lligant caps, fent tripijocs per intentar esbrinar més coses. Estava cansat. I dolgut. Alguna cosa per dins li feia mal; un mal físic que rosegava l’estómac, o pujava fins la gola, o li apretava els pulmons fins que li faltava l’aire. Es sentia desgraciat. I rabiós. Feia massa que aquell mal li corcava les entranyes. Les del cos i les de l’ànima. I això no era bo. La Mireia entrava i sortia amb el seu posat de princesa ofesa, ignorant-lo. Si en parlaven, hi havia insults; el Gil esgargamellant-se, la Mireia en veu baixa, el que la feia més temible.

Les nits, en Gil no podia dormir. Pensava, es muntava històries; plorava d’amagat. El dia que va decidir seguir el pla, estava tan pàl·lid que semblava realment que estava malalt. Volia quedar-se sol a casa unes hores; i quan per fi tots van marxar, va posar-se a revisar els armaris que encara no havia pogut remenar. A vegades li semblava sentir una clau a la porta, i llavors, les mans li tremolaven; però va seguir fins a trobar allò que buscava.

No hi havia dubte. Estava ben amagat al fons d’un calaix dels de dalt, darrera una pila de tovalloles. Al sobre de color blau hi posava el nom d’ella: Mireia.

Va desembolicar la nina amb compte. I el cofret de joies de colors. I també el vestidet de fada. I ho va ficar tot a dins la bossa de plàstic que duia preparada. Quan l’endemà els seus pares anessin a buscar el regal d’aniversari de la Mireia, es quedarien ben fotuts. Ja faria hores que tot allò reposaria dins d'un contenidor. I la Mireia, la nena mimada, no li diria en veu baixa, idiota, imbècil, gelós de merda; sabria el pa que s’hi dona, almenys una vegada a la vida, quan un és el menys estimat.

Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio amb "Greix", també el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre "Estats del metall" (ed. Saragossa).

CAMPBELL I FRANKLIN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La rivalitat entre Winston Charles Campbell i Washington Clarence Franklin és ben coneguda (per a més comoditat els anomenarem aquí Campbell i Franklin: massa tinta ja s’ha esmerçat per mofar-se de les inicials coincidents dels dos intel·lectuals).

Resumirem la qüestió. Campbell era crític literari del diari de més tirada d’Illinois; Franklin era novel·lista. Cada novel·la que Franklin publicava mereixia una ressenya condemnatòria de Campbell: amb una prosa mordaç desmuntava les novel·les, les ridiculitzava, exposava les deficiències estructurals, la banalitat de les trames, els errors de documentació, els defectes expressius. L’article desfermava una polèmica que es perllongava durant setmanes en la secció de cartes dels lectors: admiradors i detractors de la nova obra debatien la crítica sagnant de Campbell. Indefectiblement, cada novel·la de Franklin acabava enfilant-se al capdamunt de la llista dels llibres més venuts.

El ritual —publicació, crítica ferotge, èxit de vendes— va repetir-se gairebé cada any —Franklin era un autor prolífic— fins el dia que un inquiet periodista va investigar, va capbussar-se en hemeroteques i arxius, i va emergir-ne amb una constatació irrefutable: W.C. Campbell no existia, les crítiques periodístiques les escrivia el propi W.C. Franklin, les dues W.C. eren la mateixa persona! (“el mateix vàter”, va dir un còmic oportunista). Naturalment Franklin mai no ho va admetre, però el diari va deixar de publicar les ressenyes de Campbell.

Desaparegut Winston Charles Campbell, les següents novel·les de Washington Clarence Franklin, unànimement elogiades per la crítica, van passar desapercebudes.

Microrelat inclòs al llibre Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010)