La rivalitat entre Winston Charles Campbell i
Washington Clarence Franklin és ben coneguda (per a més comoditat els
anomenarem aquí Campbell i Franklin: massa tinta ja s’ha esmerçat per mofar-se
de les inicials coincidents dels dos intel·lectuals).
Resumirem la qüestió. Campbell era crític literari
del diari de més tirada d’Illinois; Franklin era novel·lista. Cada novel·la que
Franklin publicava mereixia una ressenya condemnatòria de Campbell: amb una
prosa mordaç desmuntava les novel·les, les ridiculitzava, exposava les
deficiències estructurals, la banalitat de les trames, els errors de
documentació, els defectes expressius. L’article desfermava una polèmica que es
perllongava durant setmanes en la secció de cartes dels lectors: admiradors i
detractors de la nova obra debatien la crítica sagnant de Campbell.
Indefectiblement, cada novel·la de Franklin acabava enfilant-se al capdamunt de
la llista dels llibres més venuts.
El ritual —publicació, crítica ferotge, èxit de
vendes— va repetir-se gairebé cada any —Franklin era un autor prolífic— fins el
dia que un inquiet periodista va investigar, va capbussar-se en hemeroteques i
arxius, i va emergir-ne amb una constatació irrefutable: W.C. Campbell no
existia, les crítiques periodístiques les escrivia el propi W.C. Franklin, les
dues W.C. eren la mateixa persona! (“el mateix vàter”, va dir un còmic
oportunista). Naturalment Franklin mai no ho va admetre, però el diari va
deixar de publicar les ressenyes de Campbell.
Desaparegut Winston Charles Campbell, les següents
novel·les de Washington Clarence Franklin, unànimement elogiades per la
crítica, van passar desapercebudes.
molt bo!
ResponEliminaSi més no en W.C era un crític que es llegia allò que criticava...
ResponEliminaMiam! que boooo!! ;-))
ResponElimina