«Això em recorda la paràbola del poeta Ibrahim-al-Muqaffa
i l'ocell de l'esdevenidor», va contar Kosambi. «El poeta va demanar a l'ocell
que li revelés si els seus poemes perdurarien en el temps. L'ocell de l'esdevenidor
va sacsejar el plomatge policrom i va respondre: “Tots els que em pregunten això
són engolits per l'oblit; els versos recordats són obra d'aquells que,
indiferents a la posteritat, mai no em fan aquesta pregunta”. I
Ibrahim-al-Muqaffa va continuar escrivint amb una gran tristesa tota la vida,
perquè sabia que la seva poesia moriria amb ell».
«Però nosaltres recordem encara els poemes
d'Ibrahim-al-Muqaffa», va protestar Babaya Dogo. «¿Potser l'oblit, després
d'empassar-se'l, va regurgitar-lo? Perquè si la profecia de l'ocell fos certa, ara
no coneixeríem el gran poeta».
«Tens raó», va concedir Kosambi, «i això prova que
un ocell amb afany moralitzador i pretensions de predir el futur, pot resultar
més arrogant que l'humil poeta amoïnat pel destí del seu art».
«I també prova que no era un ocell de fiar», va
afegir Tangu Zaidi.
Aquest microrelat
forma part del Pròleg en forma de nou
microrelats inclòs al llibre de Josep-Ramon Bach El ventríloc tartamut (Témenos, 2015). El text pretén ser un
homenatge a l'imaginari d'aquest gran poeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada