NADAL DE 1944 (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

I aquella nit, el soldat va tornar a casa. No tornava pas sencer: una granada li havia esberlat el cap i a l'hospital li havien hagut d'amputar una cama. Ara caminava amb l'ajuda d'una crossa i, damunt les espatlles, el coll de la guerrera es tancava al voltant d'un buit incòmode. Era comprensible que truqués a la porta de casa atemorit: tradicionalment, la visió d'un decapitat inspira horror i repulsió. Però el van rebre bé, o això li va semblar, perquè va notar el contacte de braços afectuosos que l'amanyagaven, que l'empenyien cap a dins i que el feien seure en una butaca. No s'ho podia creure: la butaca reservada al pare per llegir la premsa! Ara, tornat com un heroi, potser s'havia guanyat el privilegi d'asseure-s'hi.

De seguida va sentir que el Benji refregava el llom contra la cama bona (i única) i una escalfor reconfortant que devia provenir de la llenya que cremava a la llar de foc. I va suposar que era l'Alison, la seva xicota, qui li acariciava el braç dret (sort que havia triat el dret: la metralla li havia deixat l'esquerre insensible). Les manotades a l'espatlla les atribuïa al pare; els ocasionals cops de puny al pit, al germà gran (batedor de beisbol professional). Imaginava la mare i la germana enfeinades amb els preparatius del sopar, els avis aclofats als sofàs i els nebots empaitant-se pel menjador, potser fent burla de l'oncle escapçat («Sleepy Hollow!», devien cridar amb aquella falta de tacte pròpia de la canalla). I segur que tots plegats l'estaven atabalant amb preguntes, una rere l'altra. Però tot eren només suposicions i va maleir el Creador per haver concentrat quatre dels cinc sentits en una mateixa part del cos humà: com si veure's privat de tenir un cap no fos prou enutjós, no podia escoltar els comentaris que li adreçaven, ni veure les mirades d'admiració que ben segur li dedicaven, ni ensumar l'olor del gall d'indi que es rostia al forn (tampoc no el podria paladejar). Però s'hauria d'acostumar a aquelles privacions! A l'exèrcit no acceptaven els soldats decapitats (com si no poguessin ser útils a la causa!) i ara hauria de buscar altres objectius a la vida.

Com si responguessin als seus neguits, quan devia ser l'hora de sopar el van aixecar i, en lloc de conduir-lo cap a la taula, van acompanyar-lo a un racó del menjador. Se'n va alegrar perquè a l'àpat hauria estat un convidat de pedra. També va agrair que el falquessin entre la llibreria i un secreter: no tenia la destresa dels flamencs per mantenir l'equilibri sobre una sola cama! Li van desplegar els braços en forma de creu i, per les maniobres i els frecs, va imaginar que el guarnien amb cintes, boles, penjolls i purpurina; potser també algun enfilall de llumetes que pampalluguejaven. Al capdamunt del tronc va notar una pressió punxant: una estrella de Nadal? Va imaginar que les medalles i condecoracions de l'uniforme devien reforçar l'esplendor del conjunt. I va pensar, orgullós que, l'endemà, amb l'estesa de regals del Pare Noel al seu voltant, formaria una estampa perfecta de l'esperit nadalenc.

La galeta que il·lustra el text és obra, un any més, de la Chus Castro. 

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016). El seu proper llibre, La biblioteca fantasma, sortirà també a Males Herbes el mes de gener.