A la fi he escrit un relat. Un
relat curt, molt curt, però vívid. Les frases han anat irrompent l’una rere
l’altra fins a conformar un text harmònic. Frases ben formulades, amb l’autonomia
d’una citació i la força d’un vers; tanmateix, és en el relat on realment es
fan vistents i s’il·luminen, la petita ciutat a la que pertanyen.
No existia abans aquesta vila de paraules, ni el paisatge que es va obrint i et mena per carrers intransitats, la virginal blancor de la primera nevada. Mira l’eucaliptus escorçat, el balanceig fulgent, l’emanació suau que et neteja els ulls i te'ls emplena. El fullam dels plataners —o la neu inventada, possible— cruix sota el teu pas i és un cruixit inaugural, desflorat, irreparable. Canta el pit-roig, iridescent, titil·la la libèl·lula. Intueixes, amb estupor, la urpada efímera de la bellesa.
Ofereix petites meravelles com aquesta, el relat edificat, per bé que no és una gran metròpolis, ni tan sols arriba a ciutat de província; més aviat és un barri modest, un llogaret a les afores, potser un pati interior; una glorieta i res més. Sigui, doncs, una glorieta confinada, un espai suficient; sigui així i que caigui la llum sobre la filera de testos i sobre l’enrajolat noucentista, i que s’envoli exquisidament la pols.
No existia abans aquesta vila de paraules, ni el paisatge que es va obrint i et mena per carrers intransitats, la virginal blancor de la primera nevada. Mira l’eucaliptus escorçat, el balanceig fulgent, l’emanació suau que et neteja els ulls i te'ls emplena. El fullam dels plataners —o la neu inventada, possible— cruix sota el teu pas i és un cruixit inaugural, desflorat, irreparable. Canta el pit-roig, iridescent, titil·la la libèl·lula. Intueixes, amb estupor, la urpada efímera de la bellesa.
Ofereix petites meravelles com aquesta, el relat edificat, per bé que no és una gran metròpolis, ni tan sols arriba a ciutat de província; més aviat és un barri modest, un llogaret a les afores, potser un pati interior; una glorieta i res més. Sigui, doncs, una glorieta confinada, un espai suficient; sigui així i que caigui la llum sobre la filera de testos i sobre l’enrajolat noucentista, i que s’envoli exquisidament la pols.
Venint de la intempèrie com vinc, entén que em faci gairebé feliç aquesta rèplica d’ordre gramatical; el cobert de mots des d’on em mostro i m’amago. L’espai translúcid des d’on les coses esdevenen, a la fi, novament visibles.
Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i actualment treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats, Edicions Els Llums, el seu primer recull de relats i contes. A la xarxa té alguns contes publicats: Finestra oberta, a la revista digital Paper de vidre; Verd, lila, color xocolata, que va obtenir el primer premi de Relats de dones, atorgat per l'Ajuntament de Tarragona; altres contes breus a Relats en català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada