He decidit deixar d’escriure. No
és que vagi escàs d’idees o que la inspiració m’hagi abandonat; no passo per
una crisi personal ni he patit cap daltabaix emocional o físic; tampoc la falta
de temps és el motiu la meva decisió. No: no escriuré mai més perquè els
meus textos desvetllen massa enveges.
Els meus enemics, declarats o clandestins, es compten per centenars.
Alguns es disfressen d’admiradors i m’afalaguen; però els somriures postissos i
els elogis massa emfàtics i insistents els desemmascaren. Altres declaren
obertament —i afablement— que m’envegen (una «enveja sana», puntualitzen, com
si existís una forma d’enveja que no fos malaltissa); a aquests els traeix la
curiositat per esbrinar d’on trec les idees, si he assistit a tallers
d’escriptura, a quines hores del dia escric, què llegeixo: no em negareu que no
és sospitosa tanta tafaneria! Als qui no dissimulen la tírria, només puc
estar-los agraït: són els adversaris més fàcils de combatre.
L’enginy de la meva prosa indigna
els col·legues perquè posa en evidència les seves limitacions i mancances.
Inconvenients de la genialitat. Jo no puc fer-hi res. Però darrerament, quan
assisteixo a actes literaris o vaig a recollir algun premi, ho faig encongit i
tremolós: temo la ganivetada al costellam, la garrotada fatal al clatell o —els
dies que tendeixo al melodrama d’inspiració magnicida— el tret precís disparat
amb mira telescòpica que em travessa el pit. I he tingut més d’un ensurt en
confondre un cop afectuós a l’espatlla amb una agressió.
Per tot plegat he decidit deixar
d’escriure. Vull viure tranquil. Per a la posteritat deixo inacabat un relat
detectivesc que hauria rosegat d’enveja a Chandler, cent tretze pàgines d’una
novel·la sobre peripècies marítimes que hauria deixat bocabadat a Conrad, un
recull de contes que farien ombra als de Txèkhov i l’esbós d’una obra
experimental que competiria amb Joyce i que hauria merescut les seves lloances
carregades de gelosia. I encara que l’enveja dels difunts sigui innòcua,
aquests llibres mai no els escriuré.
Il·lustra el microrelat Duelo a garrotazos de Francisco de Goya.
Jordi Masó Rahola (Granollers,
1967) és autor d'Els reptes de Vladimir
(Bubok, 2010), Catàleg de monstres
(Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una
(Temenos, 2015) i Polpa (Males
Herbes, 2016).
La veritat és que de sempre m´han agradat els teus contes.
ResponElimina(...)
I els de la bona confitura, és clar.