Estava convençut que moriria d’un atac de
cor fulminant. No tenia antecedents familiars ni havia patit mai cap símptoma
advertidor. Simplement ho sabia. I no podia deixar de pensar en qui seria la
persona als peus de la qual cauria rodó, inert, que hauria de contemplar el seu
traspàs des de primera fila. Com reaccionaria? Pànic, patiment, tristesa,
indiferència? De fet, l’importava ben poc. Sabia que l’atac seria irreversible.
Allò que el neguitejava era la vergonya d’haver de compartir un moment tan
íntim amb un desconegut. L’home, o la dona, que, per atzar, el veuria posar-se
blanc, marejar-se, perdre els sentits, caure i finalment expirar amb els ulls
esbatanats. Un ultratge a la intimitat.
Mai no hauria suposat que li tocaria viure
la situació inversa. La sorpresa ha estat absoluta quan avui, tornant de sopar,
ha vist com la silueta que venia de cara s’aturava de cop, es portava les mans
al pit i feia un parell de passes a les tentines abans de caure a terra. En el
rostre de l’home, d’ulls oberts i mirada gairebé sense vida, ha sabut veure-hi
aquell mateix sentiment de torbació que coneixia tan bé. Per això, s’ha girat
pudorosament i s’ha allunyat a bon pas.
Il·lustra el microrelat una obra d'Adrian Ghenie (1977)
Carles Castell Puig (Reus, 1962)
és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la
conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a
escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va
guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors,
diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu
últim llibre és "Relacions molt relatives" (Voliana, 2014), finalista
del Premi El Lector de l'Odissea 2013.
Bravo!
ResponElimina