El fetge va ser el primer en prendre la paraula. Potser
estaven tots molt contents amb l’etapa d’eufòria que vivien, però ell era qui
en patia les pitjors conseqüències, va dir. Abans que el cervell pogués
intervenir per eradicar de bon començament la inesperada rebel·lió, els ronyons
s’hi van sumar. D’acord que eren dos, però petits, i els tocava netejar
contínuament les deixalles de tothom. El cervell, navegant entre l’excitació i
el benestar, finalment va parlotejar sense gaire ordre ni coherència, lluny de
la racionalitat que s’espera d’ell. Les vagues al·lusions al plaer, a la
llibertat, a la felicitat van intranquil·litzar encara més el grup i es van
sentir els primers xiuxiueigs. La mirada perduda i suplicant del cervell va
animar les paraules, a contracor, dels seus lloctinents. Els pulmons reconeixien
que, d’antuvi, tal vegada gaudien de més espai, però que darrerament se senten
cada cop més oprimits. Murmuris creixents. El cor va admetre que potser no
s’hauria de queixar perquè ja li agradava el ritme trepidant que havia agafat
tot. Tanmateix, havia d’acceptar que se sentia cansat. El reconeixement de la
feblesa va desfermar les queixes alhora del pàncreas, de la melsa, de l’estómac,
de la bufeta, dels budells. El cervell va entrar en una espiral de confusió i
només emetia mots inconnexos. Va ser el fetge qui va posar el darrer clau en
sentenciar que aquella situació no podia continuar.
El metge forense va certificar que la mort s’havia
produït per una fallada multiorgànica.
Carles Castell Puig (Reus, 1962)
és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la
conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a
escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va
guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors,
diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu
últim llibre és "Relacions molt relatives" (Voliana, 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada