dimecres, 10 de maig del 2017

EPIFANIA (Un microrelat de Josep Sampere)


Seccionat brutalment del tronc per l'esclat de la dinamita, el cap del terrorista suïcida va sortir volant i va travessar l’aparador d’una botiga de maniquins.

Cinc segons abans de morir, el cap escapçat va tenir la sensació inquietant que aquella multitud d’hurís de plàstic ben nues li llançava mirades burletes.

Pel cervell sense cos, que s’apagava com un telèfon sense fil amb la bateria agonitzant, va ressonar una darrera frase, una de les primeres, de fet, que havia recitat maquinalment el terrorista des de ben petit:

—Al·là és gran!

I les maniquins li respongueren fredament, mecànicament, a una sola veu:

Ojalá.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

dissabte, 6 de maig del 2017

NEU (Un microrelat de David Valle)

El professor de l'Escola Moderna desplega pantalles a l'aire amb l'ajuda del seus dits.

A fora, la neu tapa per complet els finestrals. El conserge ha hagut d'obrir un pas per accedir a classe; una esquerda de quatre metres de profunditat dins la neu i el glaç.

Observo a la Lua a la filera de davant. La seva bellesa translúcida, etèria, única, em té el cor robat.

Em trec les ulleres de realitat virtual i camino per casa.

En una habitació hi ha el pare tancant un important negoci al Brasil.

A la del costat, la mare està ajaguda al llit. No para d'engreixar-se. Haig d'apartar-me perquè el seu holograma, prim i escardalenc, no m'aspiri els peus mentre neteja el passadís.

Torno a la meva habitació i contemplo finestra enllà. La neu ho domina tot. El cel polsegós de color gris plom oprimeix l'ànima. Els meteoròlegs pronostiquen que cada vegada nevarà més i que el Sol brillarà amb menys intensitat. Al carrer ningú passeja. Si algú ho fes i caminés per alguna zona on la neu no estigués prou compactada, correria el perill de ser engolit a dins.

Em torno a posar les ulleres de realitat virtual.

—Jan! T'he fet una pregunta!

M'excuso al professor i li dic que m'he tret un moment les ulleres. Ell em renya i m'avisa que he actuat en contra de les normes del Manual, que informarà de la falta. Tot seguit continua la classe.

Jo prefereixo mirar a la Lua que en aquell precís moment es gira i em mira somrient. El seu holograma és perfecte.

Ho tinc decidit. Vull saltar-me les regles del Manual. Avui faré el pas i li demanaré per sortir. Vull intentar viure el món real amb ella.

Microrelat guanyador del 14è premi de microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella. L'íl·lustra Hivern a Threshold (1883) de Gavril Pavlovich Kondratenko

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. Ha assolit diversos premis literaris com l’Ateneu Domingo Fins de Montcada, el de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, o el Puigmarí de Maçanet de la Selva (poble on ara resideix), entre altres. Ha publicat el llibre: “VIURE. Premis literaris 2008-2011” amb l’editorial electrònica lulu.com. Escriu a “Relats en Català” sota pseudònim dvallegar.

dimarts, 2 de maig del 2017

GATEJANT (Un microrelat de Marta Finazzi)

El meu avi em va explicar que al sud de la pàtria habita un dragó que passeja la seva bellesa entre àgates, almadraves i aigües amargues. De mirada felina atrapada en la memòria com si fos un fòssil, el seu cos sembla un vaixell encallat en la nit d’atzabeja del temps. Fonent-se en la geografia salvatge de la seva solitud, la fera es capbussa entre els seus cognoms de roca i teranyines d’oblit com un dinosaure que ja s’ha fet gran. Jo la busco cada tarda entre les pedres del cap de Gata i l’espero a la riba del meu món salat mentre xiulo una melodia de vent i de fe. I rere el vers “aboca’t al meu mar”, el meu petit miracle sempre apareix d’entre els penya-segats com una ombra esclava del poeta. Gatejant i arrossegant la vida perquè la victòria sempre és blava.

Marta Finazzi (Girona, 1981). La versió castellana Gateando ha quedat finalista del I Concurso de Microrrelatos de Roquetas de Mar (Almeria), dedicat al poema “Mar eterno” de Miguel Hernández. Publica el blog Fanalets salvatges (http://fanaletssalvatges.blogspot.com).

divendres, 28 d’abril del 2017

UNICORNS (Un microrelat d'Imma Torné)

Amb l’aigua més amunt de la gropa, la parella d’unicorns es va mirar perplexa.

I l’arca?

No era en aquest turó que ens esperava Noè?

Microrelat seleccionat en el Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17. L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula Legend (Ridley Scott, 1985)

dilluns, 24 d’abril del 2017

L’ABORDATGE (Un microrelat de Pere Herrero)

L’oficialitat de la fragata anglesa duia casaques vermelles, mentre que els comandaments francesos anaven de blau. En aquestes condicions era fàcil encetar un combat cos a cos sense por d’equivocar-se. El problema el tenien els mariners d’ambdós vaixells, que no estaven subjectes al rigor de l’uniforme militar. Coberts —tots ells per igual— de parracs i descamisats, exhibien sense complexos una bel·ligerant despreocupació pel tema indumentari. Per això era impossible esbrinar, d’entrada, a quin bàndol pertanyien. La millor manera de no ferir un compatriota, enmig d’aquell borrombori era saber que es tractava del company de llitera o d’un ajudant en les tasques quotidianes. Però el pitjor de tot va arribar quan algú va baixar a la bodega i va alliberar els presoners espanyols. A partir d’aleshores, abans d’escometre qui hi hagués al davant, cadascú va creuar insults en la seva llengua vernacla, per tal d’evitar —si més no dins dels possibles— que tot aquell punt d’honor per matar enemics, tan justificat des d’un punt de vista patriòtic, esdevingués promiscuïtat.

Microrelat guanyador del segon premi en el IV Premi de literatura breu L’ACTUAL – Castellar del Vallès 2017. L'il·lustra The Battle of Trafalgar de J. M. W. Turner.

Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com “Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos” (Cuadernos del Vigía, 2010) i “De antología, la logia del microrrelato” (Talentura, 2013). En solitari, és autor de “Los días hábiles” (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” dedicada al microrelat d’humor.

dijous, 20 d’abril del 2017

CAP MÉS NIT D'INSOMNI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El gat s’havia enfilat a l’alzina i la vella se’l mirava des de baix. «Mixeta!», cridava amb la veu tènue de les iaies. Els miols eren un lament continu, insistent.

Vaig recordar-me de quan era jove i grimpàvem els arbres. Quan feia d’allò? Vint anys? Trenta? Però hi ha habilitats que no s’obliden. Vaig llençar-me la corbata damunt l’espatlla. L’americana em destorbava i els pantalons s’esgarrinxaven a l’escorça, però vaig arribar a la branca on s’havia instal·lat la pobra bèstia. «Mixeta, mixeta», repetia la dona. Vaig estirar el braç i l’animaló s’hi va acomodar mansament al damunt. Durant el descens, el gatet no aturava els mèus i les urpes m’esgratinyaven la màniga.

Quan vaig lliurar-li la bestiola, la vella va dir «gràcies, xicot» i va acaronar-li el caparró amb uns dits deformats per l’artrosi. Els miols s’havien intensificat i eren —em sap greu haver-ho de reconèixer— més aviat molestos. «Gràcies a vostè ara ja podré dormir tranquil·la», em va explicar la dona. Em disposava a treure importància a la meva gesta però el somriure d’heroi satisfet se’m va tòrcer. I no va ser l’única cosa que es va tòrcer. Un cruixit sec va estroncar els miols.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).