El gat s’havia enfilat a l’alzina i la vella se’l
mirava des de baix. «Mixeta!», cridava amb la veu tènue de les iaies. Els miols
eren un lament continu, insistent.
Vaig recordar-me de quan era jove i grimpàvem els
arbres. Quan feia d’allò? Vint anys? Trenta? Però hi ha habilitats que no s’obliden.
Vaig llençar-me la corbata damunt l’espatlla. L’americana em destorbava i els
pantalons s’esgarrinxaven a l’escorça, però vaig arribar a la branca on s’havia
instal·lat la pobra bèstia. «Mixeta, mixeta», repetia la dona. Vaig estirar el
braç i l’animaló s’hi va acomodar mansament al damunt. Durant el descens, el
gatet no aturava els mèus i les urpes m’esgratinyaven la màniga.
Quan vaig lliurar-li la bestiola, la vella va dir
«gràcies, xicot» i va acaronar-li el caparró amb uns dits deformats per l’artrosi.
Els miols s’havien intensificat i eren —em sap greu haver-ho de reconèixer— més
aviat molestos. «Gràcies a vostè ara ja podré dormir tranquil·la», em va
explicar la dona. Em disposava a treure importància a la meva gesta però el
somriure d’heroi satisfet se’m va tòrcer. I no va ser l’única cosa que es va
tòrcer. Un cruixit sec va estroncar els miols.
Jordi Masó Rahola
(Granollers, 1967) és autor d'Els reptes
de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de
monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les
mil i una (Temenos, 2015) i Polpa
(Males Herbes, 2016).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada