SIMEÓ L'ESTILITA (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Simeó cansat que els peregrins, atrets per la seva suposada santedat, el molestessin tothora en la seva cova amb preguntes, demandes absurdes i curiositats malsanes va decidir canviar d'habitatge. Es va fer construir una columna de tres metres d'alçada amb una plataforma a dalt i allà es passava el dia pregant, exposat al vent i al sol del desert. Però els peregrins i els curiosos eren tenaços i pesats i sovint cridaven els seus despropòsits des de sota la columna o s'hi enfilaven amb escales i per això va demanar que li construïssin una columna més alta, de set metres, on poder pregar tranquil·lament. Però encara això no va ser suficient ja que els més agosarats i impertinents dels seus admiradors lligaven dues escales llargues una darrera l'altra i s'hi enlairaven. Finalment, a Simeó, que tenia molt de predicament i influència a cal governador,  li van construir una columna de disset metres, el màxim que permetien els coneixements arquitectònics de l'època. Al cap de poc morí mentre pregava a la seva talaia. Un desenllaç molt oportú ja que ningú hagués sabut com fer-ho si hagués demanat encara més alçària.

Actualment tinc 58 anys i per motius familiars i perquè treballava en la meva novel·la El tresor dels Montespluga (futur gran èxit de les lletres catalanes) he estat tres-quatre anys gairebé sense escriure contes. Ara, deslliurat d'aquesta tasca que se m'havia fet molt antipàtica, disfruto d'un esclat notable de creativitat que m'ha portat a escriure una cinquantena de relats (entre micro i breus) en uns mesos.

ECLIPSI (Un microrelat de Marta Finazzi)

Albin Brown era un home sense memòria. Sempre feia broma dient que la va perdre quan va néixer perquè volia oblidar de pressa per viure amb calma. Era un esperit lliure que abraçava la vida com si fos un arbre centenari i el seu passatemps preferit era caçar nits de sol a la pissarra del món. A l’octubre, per celebrar el seu aniversari, pujava al cim del mont Bird i, ebri del sol de tardor, demanava un desig. Sempre el mateix. I mentre el cel s’obria com una magrana i tenyia el capvespre de corall, només esperava un regal embolicat amb paper d’eclipsi.

La versió en castellà d'aquest microrelat acaba de guanyar el II Premi de Microrelats «Sol de Otoño».

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de la cultura i l’escriptura. Professional de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar.

MENTIDES PIETOSES (Un microrelat de Josep Sampere)

L’última dona de la Terra seu a casa, tota sola. De sobte, truquen a la porta.

Incrèdula, va a obrir. És un home. L’últim.

Es miren incrèduls. Després amb recel.

És tan profund, el silenci, que tots dos se senten els pensaments com un cor de veus esfereïdes: «adamievadamievadamievaenshatocatenshatocat».

L’home s’escura el coll.

—Em vaig fer una vasectomia —diu—. Abans del Final.

La dona el mira admirada.

—Jo em vaig fer lligar les trompes.

Ell la mira atònit.

—Però tampoc no calia —afegeix—. Frigidesa crònica.

L’home somriu.

—Jo era impotent —confessa.

Ara somriuen tots dos. Saben que és mentida, però saben que han començat bé. De vegades cal esperar fins al darrer moment per trobar la teva ànima bessona.

La dona s’aparta.

—Passa —diu.

Viuran com bons germans, muntant trencaclosques de paisatges de la Terra d’abans. Adoptaran un gat mutant, el Tres Peus. De vegades seuran calladets, sense fer res, donant-se la mà i prou.

La cendra ho anirà cobrint tot, com si Déu, fumant un cigar de la mida de l’univers, anés esperant en va.

Il·lustra el microrelat un quadre de Gustav Klimt.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

RECAIGUDA (Un microrelat de Núria Tort)

Després de tretze anys sense tastar un cigarret, va llepar el fum dels llavis d’ell, i no va caldre més.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

O! (Un microrelat d'Ivan Bonache)

Quan vaig passar pel parc, de camí a casa, la vaig veure a terra. Em vaig quedar allà dempeus mirant-la sense entendre. Quants dies feia que se m’havia extraviat? Estava en un angle estrany, una mica més enllà de la meva ruta habitual. Segurament algun animal s’havia entretingut amb ella i l’havia allunyat de la vista dels nens que hi juguen diàriament. Alleujat per haver-la recuperat sana i estàlvia em vaig veure en un atzucac inesperat: de quina manera l’havia de restituir dins del meu lèxic? Per una altra banda, estava meravellat d’haver esquivat la necessitat d’emprar-la i que la gent seguís entenent el que els hi deia. Vaig reprendre la marxa jugant amb ella a la mà i, ves a saber per què, se’m va esmunyir i va caure per la claveguera. Vaig riure de la meva malastrugança i vaig fer via cap a casa perquè se m’estava fent tard. Ara la meva muller està encantada amb mi perquè quan em demana el que sigui sempre li dic que sí.

Microrelat guanyador de novembre del Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17. La fotografia és de l'autor

Ivan Bonache (Barcelona, 1978). Geògraf i músic, escriptor a estones. Va començar pujant els seus escrits a Relats en Català per acabar fent el seu propi blog: Mapes del Món. Ha guanyat un parell de premis i ha quedat finalista en uns altres tants. Té diversos relats publicats en reculls de l’Associació de Relataires en Català, de l’Editorial Neurosi i de la Biblioteca de Barberà del Vallès Esteve Paluzie.

ABSÈNCIA (Un microrelat de Sònia Sureda)

La mare s’acosta a l’escenari i ressegueix amb la mirada els peuets de la seva filla que lluiten per no perdre el compàs. Les nadales s’esmunyen pels altaveus i els flaixos il·luminen les cares dels petits, que saluden amb la mà i somriuen mentre ballen. Quan acaba la cançó els aplaudiments ressonen fins al sostre i cauen fulminant la mare amb una alegria que no sent. Observa de nou la seva filla i no perd de vista els seus peuets, que baixen insegurs per l’escala de fusta que hi ha a la dreta de l’escenari. Mare i filla es busquen la mirada i quan la troben, corren l’una cap a l’altra i s’abracen fort. “Que bé que ho has fet, Alba, al papa li hagués agradat moltíssim veure’t”. L’Alba continua abraçada a la seva mare quan els nens del següent curs ja són a l’escenari a punt de començar. La nena li pregunta si ho ha gravat tot i la mare li ensenya el mòbil i li diu que sí, que ha gravat la cançó sencera. La nena somriu i a cau d’orella li diu “Ho enviaràs al papa?”. Una ombra de tristor cau per les galtes de la mare, que s’eixuga els ulls amb un mocador de paper.

Sònia Sureda Baró (l’Escala, 1976). És dibuixant tècnic. Ha cursat narrativa i novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyadora del IX Premi Literari de Sant Narcís amb "Acords dissonants", un recull de quinze relats. Ha publicat el conte «Ombres» a la Revista de Girona i ha rebut la menció especial del jurat del XVè Premi Alella a Guida Alzina amb l'obra "L'últim tren". 

CAIGUT EN DESGRÀCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Un expedient disciplinari, m'han dit que m'obriran. M'acusen de ser poc professional, irresponsable, imprudent. Lamenten els efectes que la meva negligència tindrà en el sector. Distraccions com aquesta, diuen, ens fan perdre credibilitat. M'anuncien una sanció exemplar, probablement una inhabilitació de per vida. Tots estan molt nerviosos.

Per defensar-me, jo els he parlat de la bellesa del paisatge, de les tonalitats infinites del mar, d'un blau verdós a la platja que, mar endins, s'anava enfosquint fins a trobar-se en la línia de l'horitzó amb el blau més clar del cel; de les balandres de veles acolorides, inflades pel càlid vent de garbí; dels esclats escumosos de les onades quan s'estimbaven contra les roques. Des de dalt del penya-segat, l'espectacle era sublim i l'home, dret al meu costat, també admirava la vista amb una devoció que li omplia els ulls de llàgrimes.

O això em pensava. Absort en la contemplació, no m'he adonat del salt fins que he vist el cos estavellat sobre les mateixes roques que un instant abans tant admiràvem. Un descuit imperdonable, em repeteixen. Jo m'encongeixo d'espatlles i replego les ales: potser ja no les necessitaré mai més.

Microrelat guanyador de desembre del Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17