L’última dona de la
Terra seu a casa, tota sola. De sobte, truquen a la porta.
Incrèdula, va a obrir.
És un home. L’últim.
Es miren incrèduls.
Després amb recel.
És tan profund, el
silenci, que tots dos se senten els pensaments com un cor de veus esfereïdes:
«adamievadamievadamievaenshatocatenshatocat».
L’home s’escura el coll.
—Em vaig fer una
vasectomia —diu—. Abans del Final.
La dona el mira
admirada.
—Jo em vaig fer lligar
les trompes.
Ell la mira atònit.
—Però tampoc no calia —afegeix—. Frigidesa crònica.
L’home somriu.
—Jo era impotent —confessa.
Ara somriuen tots dos.
Saben que és mentida, però saben que han començat bé. De vegades cal esperar
fins al darrer moment per trobar la teva ànima bessona.
La dona s’aparta.
—Passa —diu.
Viuran com bons germans,
muntant trencaclosques de paisatges de la Terra d’abans. Adoptaran un gat
mutant, el Tres Peus. De vegades seuran calladets, sense fer res, donant-se la
mà i prou.
La cendra ho anirà
cobrint tot, com si Déu, fumant un cigar de la mida de l’univers, anés esperant
en va.
Il·lustra el
microrelat un quadre de Gustav Klimt.
Josep Sampere i
Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas
urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani.
L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit
novel·les juvenils força atípiques, com ara 32
d’octubre, El dimoni de la tarda
(finalista del Gran Angular 2007) La nit
dels ocells transparents i Sis cors a
l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el
seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i
nombroses sèries infantils celebèrrimes com El
Capità Calçotets i Molly Moon. La
seva última novel·la publicada és Aquesta
nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada