L'altre dia, a la biblioteca, fullejant un volum
d'entrevistes a Pere Calders, vaig llegir que l'escriptor esmentava la influència
d'un contista italià, d'un txec i d'un català. El català era jo.
La menció del meu nom em va trasbalsar però em va
semblar una mostra de justícia poètica: a qualsevol escriptor actual que
escrigui contes que barregin elements fantàstics i humorístics, els crítics li
pengen l'etiqueta de caldersià. Els
meus textos no s'han alliberat d'aquest clixé. Ara resultava que no era jo qui
havia estat influenciat per Calders, sinó a l'inrevés: Calders m'havia llegit i
les meves històries li havien agradat prou per a imitar-les.
El vaig imaginar a l'exili de Mèxic, els meus
llibres escampats sobre la taula de treball on escrivia les Cròniques de la veritat oculta, l'obra
que el consolidaria i que va néixer gràcies al meu influx, al pòsit que el meu
estil havia deixat en ell. La descoberta explicava l'afinitat que jo, de jove,
havia sentit pels contes de Calders. Els fets inversemblants que pertorben la
vida quotidiana, els personatges enfrontats a situacions inexplicables, la
ironia amable, l'humor absurd: tots els trets que identificaven els seus
escrits provenien, en bona part, de la meva obra. També se'm va fer evident
que, en alguns contes, les similituds fregaven el plagi i això, més que
indignar-me, em va afligir: Calders potser no havia estat un escriptor tan
original i innovador, al capdavall.
Però la lectura de l'entrevista em va incomodar. Ja
se sap que el món literari és ple d'envejosos i les paraules de Calders només
podien portar-me problemes i guanyar-me enemistats. Per això vaig endur-me el
llibre a casa. Aquella mateixa nit, el vaig cremar. Em costarà una multa que
pagaré de gust. No se m'escapa que hi poden haver més exemplars pel món. Però
tothom atribuirà el meu nom a una errata: em protegeixen la inconsistència
cronològica i l'escepticisme d'aquells «nascuts sense la gràcia del pensament
màgic», com deia Calders en l'entrevista. Una frase que, per cert, m'és
estranyament familiar. Potser és meva.
Microrelat
inclòs al llibre Ambrosia, de pròxima
publicació.
Jordi
Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor dels llibres
de contes i microrelats Els reptes de
Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg
de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les
mil i una (Témenos, 2015), Polpa
(Males Herbes, 2016) i La biblioteca
fantasma (Males Herbes, 2018) i de la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada