dijous, 26 de desembre de 2019

TRANSSIBERIÀ (Un microrelat de Josep Sampere)



L’avi seu de cara a la finestra, tot somrient. No diu ni piu, però sempre somriu. Darrere d’aquell gest sembla que no hi hagi ningú. Com es deu sentir? Feliçment inconscient? Inconscientment feliç? Potser és això, el Nirvana: la personalitat que es dissipa exultant, com un angelet d’una bufada.

No puc estar-me de pensar que no se n’ha anat del tot.

Que el seu jo ha marxat de viatge sense dir-nos adéu.

Encara tinc el tren elèctric que em va regalar de petit. De vegades l’engego i em quedo mirant com serpeja hipnòticament. «No et limitis a les rodalies», em deia. «Abasta més. Imagina’t que fas la ruta del Transsiberià, la més llarga del món».

I afegia: «La vaig fer un cop, jo, i encara hi somio».

De vegades, quan el meu Transsiberià s’eternitza en la infinitud dels boscos boreals, o quan voreja la riba del llac Baikal i passa d’un fus horari a l’altre, com si el temps s’hagués desarticulat, un raig de sol il·lumina la finestra d’un dels vagons. Llavors el veig assegut a dins, l’avi, tot somrient, i penso que la seva ànima alliberada, adaptable com el fum, ha deixat enrere totes les andanes de l’espai i del temps per reprendre definitivament el seu viatge somiat.

Microrelat guanyador del mes de novembre en el X Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès.

Josep Sampere i Martí (Igualada, 1963) és escriptor i traductor. Ha escrit novel·les juvenils i per adults. Va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la tranquil·litat (Cruïlla, 2004) i el premi Barcanova per El pou darrere la porta. (Cruïlla, 2009). També és autor d'Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015) i coautor de Leyendas Urbanas (Booket, 2007).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada