Cada dia l’esperava
a la sortida de la feina. Mai no li deia res, però se la mirava amb el moc
penjant, els peus girats, les mans premudes, l’expressió de l’esguerrat. Ella
passava de llarg: en el repicar de talons, la seguretat; en la cabellera
estirada, l’altivesa; en l’hàlit de perfum, la impermeabilitat. Vint metres, de
la feina al cotxe, que recorria sabent-se observada sense haver gosat
comprovar-ho mai. Pujava al cotxe i respirava alleujada. El fàstic, el temor i
alguna cosa d’inexplicable li acceleraven el pols i les idees. «I si mai s’atreveix
a declarar-me el seu amor d’idiota?».
El dia de
Sant Jordi veu una rosa, els pètals a punt d’esberlar-se entre la força de les
seves mans. Els talons es descompassen, la cabellera perd rigidesa, el perfum
de la rosa ho emplena tot. Arriba al cotxe amb el bleix entretallat. Se sent
salvada.
Pel
retrovisor veu l’esguerrat com dóna la flor a la portera. La noia surt sempre
darrere seu després de tancar-ho tot. Les galtes se li encenen, un dolor
punyent se li clava al torç. La fiblada d’una abella.
Microrelat inclòs al recull Puces i
altres picors, que acaba de publicar Témenos
Edicions
Quina meravella! Maria, ets una gran escriptora! Una abraçada.
ResponElimina