Era una persona extremadament sigil·losa. Quan
arribava o marxava amb prou feines se la percebia. I durant el dia ni suscitava
cap interès ni la seva existència somorta preocupava ningú. Per això quan va
deixar de venir a treballar vam tardar unes quantes setmanes en adornar-nos-en.
I els escassos amics i els parents que tenia tampoc es van assabentar de la seva
absència. Potser la cosa hauria seguit així indefinidament si no hagués estat
per una pudor insuportable i gens sigil·losa que els veïns asseguraven que
provenia de casa seva.
Lluís
Julián Barrachina. En els darrers mesos m'ha succeït diverses vegades un fet
sorprenent: quan pujo a l'autobús hi ha algú, sobretot noies joves, que em
volen cedir el seient. D'acord, tinc 58 anys, fa temps que m'he quedat calb i
llueixo una barba gairebé blanca del tot però que em cedeixin el seient encara
em desconcerta. Em troben decrèpit i acabat? La barba em confereix un aire
venerable? Les noietes mal interpreten les mirades que els adreço? No sé què
serà però la realitat és que no em sento gran i que ara mateix la imaginació se
m'envola com mai i escric amb gran deler i il·lusió. Potser aquesta és una poca-soltada
de biografia, però prengueu nota: si ens trobem al bus no cal que us aixequeu,
que em sento jove, si més no literàriament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada