NET I POLIT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

«No em mati!». L’home es mirava el sicari amb els ulls dòcils dels cadàvers imminents. Era inútil: les súpliques no commovien a un professional amb una trajectòria irreprotxable, avalada per més de trenta anys de carrera. Resignat a l’adversitat, l’home va acotar el cap, submís. El sicari va repenjar el canó al clatell. «Fem-ho net i polit», va dir.

Aquell clatell presentava un escalat del cabell pulcre, perfecte: devia fer poc que havia passat per les mans d’un perruquer. (Quan veiés la notícia als diaris, aquell perruquer pensaria en l’honor d’haver estat l’últim que li va tallar els cabells, de ser l’autor del pentinat que l’infeliç s’enduria a la tomba.) El sicari va recordar quan el seu pare el duia a cal barber. L’asseien sobre un elevador de fusta perquè el barber pogués maniobrar sense haver-se d’ajupir. L’aire calent d’un assecador difonia l’olor aspra dels cosmètics. Les etiquetes acolorides de locions, cremes, tints, fixadors, brotxes i escumes d’afaitar s’apilonaven damunt les lleixes. Sobre un prestatge s’arrengleraven pintes, raspalls, tisores, pinces i navalles de totes les mides, a punt per entrar en acció. Un mirall cobria la paret i permetia espiar les butaques veïnes. Els clients, homes experimentats, avesats a bregar amb tots els tràngols de la vida, s’expressaven amb una contundència que no admetia rèplica. Renegaven, explicaven anècdotes incomprensibles i reien estrepitosament acudits sense cap gràcia. De fons, sempre sonava una ràdio que ningú s’escoltava. «Au, nano!», feia el barber. L’embolcallava amb un davantal de color blau fosc i, mentre passava la navalla per l’esmolador o feia espetegar les tisores a l’aire —txec-txec—, solia dir: «Fem-ho net i polit».

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).