
Fins que un dia em
vaig trobar en Fers a l’escala. Tenia la mirada desesperada. La d’un home que
empenyia els seus fantasmes i els feia rodolar com si fossin una llosa que
pesava massa. Però no em va dir res. Simplement va continuar pujant cap amunt.
Posaria la clau al pany i, com cada nit, tot tornaria a començar. Els seus
somnis l’atraparien en una teranyina i el farien viure en un món que no era el
seu. En el fons, l’envejava perquè era un home únic que es girava d’esquena a
tot, que perseguia els seus somnis de dia, com si fos un caçador de llunes, de
nits, sota el llindar de l’alba. Fins aquell dia, que li vaig veure el rostre.
Creia que parlava de les vides que jo mai no viuria, però no em vaig parar a
pensar que jo només admirava aquell home pels seus somnis. Per ser esclau de
les nits eternes.
Microrelat finalista del
V Premi de Microrelats “El Basar” de Montcada Ràdio (2009). La fotografia és de José Manuel Mazintosh.
Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada
en humanitats i una apassionada del món de la cultura i l’escriptura.
Professional del món de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per
la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant
pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar. Recentment, ha
guanyat el XXII Concurs de Cartes d’Amor 2015 organitzat per l’Ajuntament de
Calafell i ha quedat finalista del Premi de relats curts Carme Lafay 2015.
Moltes gràcies, Jordi! :) Tinc el cos fet de tinta i l'ànima, de paper i les emocions són papallones que em fan pessigolles cada cop que em poso a escriure. És tot un honor formar part del teu blog.
ResponEliminaM'agrada molt, tan surreal i poètic. Molt bo.
ResponEliminas
M'agrada molt, tan surreal i poètic. Molt bo.
ResponEliminas
Moltes gràcies, Silvia! Em fa molta il·lusió que t'hagi agradat! :)
ResponElimina