CIMENT (Un microrelat de Sílvia Armangué)

Van entrar fa uns dies, a l’hort. Duien maquinària de la grossa. Van fer caure els arbres i els van desarrelar. Avui, m’hi he arribat. Aquí hi ha els troncs, uns sobre els altres, i les arrels, que semblen dits recargolats, arrebossades de fang. De la barraca de les eines, només en queden pedrotes i ferralla. A on sóc ara, vora la tanca rovellada, hi havia la figuera. Jo no sé si serà veritat el que deia la dona, que feia unes figues tan bones perquè tenia les arrels ficades al clavegueram. Ara suposo que ho sabré, quan vagin foradant; de tota manera, què importa? Queden les tiges destrossades, i aviat, ni això. I sense els dos roures, i els pinyers, el terreny sembla un altre, ho és de fet. Abans semblava més gran, amb tots els racons, les herbes, i els trossos d’ombra i els de sol. Ara hi toca el sol a tot arreu. I les garses i els esquirols, bé, no crec que tornin.

Penso en la dona, la Matilda. Ella, això, ja no ho veurà. De fet, als darrers anys tampoc s’adonava de res, encara que la metgessa aquella digués que sí, que entenia tot el què passava. Però jo sé que no. I al principi encara es movia; feinejava per la cuina, cuidava la casa. Però desprès, quan va començar a quedar-se al llit, què havia de fer, jo? Estar per ella, fer-li el menjar, aixecar-la per dur-la al lavabo. Sempre pendent, no podia ni sortir una estona al cafè, perquè podia caure, i fer-se mal. A vegades li queien llàgrimes, i llavors, em posava ben trist. Però ja quasi no parlava. Algunes nits, cridava. Jo em tapava el cap amb el coixí per no sentir-la.

Què havia de fer...? Ja no es movia per res, i jo m’estava morint en vida. Quan li van atorgar una plaça a la residència, a ciutat, vaig decidir de dur-li. Ella no volia marxar, però és que ja no hi tocava gens. Va fer el drama davant d’aquella gent, però li van posar una injecció, i es va quedar tranquil·la. Jo, cada mes, l’anava a veure. No era agradable, la veritat. Però el que s’ha de fer, es fa. Estava ben atesa, la tenien neta. No s’adonava de res, ni em mirava. La residència estava plena de gent com ella, pixant-se a sobre, i tocats del cap. Tot feia pudor. Aquelles infermeres eren unes santes.

Va morir de nit, sense sofrir. A l’enterro va venir tota la gent del poble, i les flors no eren qualsevol cosa, no; va quedar lluït, i els amics van estar amb mi gairebé tota la nit. Jo vaig plorar i vaig beure, i vaig recordar la dona, quan era jove. Com passa, la vida.

I ara sóc aquí, a l’hort, i ja no hi ha ni hort, ni res. La residència ens va sortir de franc, encara bo, i els diners que la dona tenia, els que havia anat arreplegant, serviran per aixecar aquesta casa. Posaré un televisor, o dos, d’aquests gegants, de plasma, i un vàter dels que tiren aigua i et netegen el cul sense que t’hagis de moure, i una banyera de bombolles, per relaxar-me, que diuen que en surts com nou.

I a fora, no vull feina: un terra de ciment, que no s’enfanga quan plou.

Il·lustra el microrelat un quadre fet amb ciment per Luca Benites.

Nascuda a Manresa l'any 1960, mare de dos fills, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer de coll d'úter. M'interesso pels animals. Escric i dibuixo. He participat amb escrits i il·lustracions de llibres d'autoria compartida, tramats des de la pàgina web Relats en català. L'any 2013 vaig rebre el primer premi del concurs Microrelats a la ràdio amb "Greix", també el primer premi de poesia a "Paraules a Icària" amb el llibre "Estats del metall" (ed. Saragossa).