dimarts, 3 de febrer del 2015

LA PERDONA-MORTS (Un microrelat de Miguelángel Flores)

Mon pare moria de tant en tant. Però mai no ho va fer per cridar l’atenció ni per fotre a ningú; simplement es moria i prou. Recordo que tot just abans d’expirar somreia amb una certa beatitud i, mentre deia adéu amb la seva mà peluda, deixava de respirar. Igual que fa la rentadora quan para de centrifugar, de mica en mica i sense més ni més. La mare es posava de dol, s’apagava la tele, perquè era alegre, i tots ploràvem la seva partença.

Després, en tornar a la vida, la mare el rebia emmurriada per la seva absència; amb aquella ganyota que, segons ell, la feia tan maca. Llavors ell l’abraçava i li parlava a cau d’orella d’angelets, ànimes i purgatoris. Ella cedia, ens enviava al llit i se’ls escoltava xiuxiuejar molta estona. El pare era un vividor en això de morir. I la mare sempre li ho va perdonar. Ho va fer fins a la mort.

Microrelat inclòs al recull De lo que quise sin querer (Talentura, 2014). La traducció és de Pere Herrero. Il·lustra el microrelat Mourning Pîcture (1890) d'Edwin Elmer.

Va néixer cordovès al 67 i segurament morirà sabadellenc, quan toqui. Escriu microficció i teatre, d'oïda i sense cap intenció dolenta. Té relats publicats a recopilacions i antologies del gènere, com ara Relatos en Cadena (de Alfaguara) o De Antologia. La logia del microrrelato (Talentura). En teatre és autor, entre d’altres, d'Anda Que No Te QuieroLa Vida Qué Bailo y coautor de Consuélame, Consuelo. Al novembre de 2014, l'editorial Talentura va publicar el seu primer llibre de microrelats titulat De Lo Que Quise Sin Querer. Manté un blog que es diu Eternidades y pegos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada