Mon pare moria de tant en tant. Però mai no ho va
fer per cridar l’atenció ni per fotre a ningú; simplement es moria i prou.
Recordo que tot just abans d’expirar somreia amb una certa beatitud i, mentre
deia adéu amb la seva mà peluda, deixava de respirar. Igual que fa la rentadora
quan para de centrifugar, de mica en mica i sense més ni més. La mare es posava
de dol, s’apagava la tele, perquè era alegre, i tots ploràvem la seva partença.
Després, en tornar a la vida, la mare el rebia
emmurriada per la seva absència; amb aquella ganyota que, segons ell, la feia
tan maca. Llavors ell l’abraçava i li parlava a cau d’orella d’angelets, ànimes
i purgatoris. Ella cedia, ens enviava al llit i se’ls escoltava xiuxiuejar
molta estona. El pare era un vividor en això de morir. I la mare sempre li ho
va perdonar. Ho va fer fins a la mort.
Microrelat inclòs
al recull De lo que quise sin querer
(Talentura, 2014). La traducció és de Pere Herrero. Il·lustra el microrelat Mourning Pîcture (1890) d'Edwin Elmer.
Va néixer cordovès al 67 i segurament
morirà sabadellenc, quan toqui. Escriu microficció i teatre, d'oïda i sense cap
intenció dolenta. Té relats publicats a recopilacions i antologies del gènere,
com ara Relatos en Cadena (de Alfaguara) o De
Antologia. La logia del microrrelato (Talentura). En teatre és autor,
entre d’altres, d'Anda Que No Te Quiero, La Vida Qué Bailo y
coautor de Consuélame, Consuelo. Al novembre de 2014, l'editorial
Talentura va publicar el seu primer llibre de microrelats titulat De Lo
Que Quise Sin Querer. Manté un blog que es diu Eternidades y pegos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada