Mai no ens podem refiar
dels autoestopistes. Jo sempre m’aturo quan en veig un que voreja la carretera,
amb aquella expressió desemparada en la cara i el polze indefens que assenyala
el destí. Però s’han explicat tantes històries terribles, que cal estar alerta.
Un cop han pujat, sempre enceten una conversa distesa: volen guanyar-nos la confiança
i que baixem la guàrdia (són astuts!). Comencen amb un comentari climatològic o
un apunt innocent sobre la bellesa del paisatge. Quan la cordialitat s’ha obert
camí, vénen les anècdotes, els acudits, les confessions (els més perversos fins
i tot xiulen o taral·legen la cançó que està sonant a la radio). Són maniobres
de distracció que volen desviar l’atenció del conductor, allunyar-la dels veritables
propòsits tèrbols!
No, no cal gaire perspicàcia
per endevinar-los les intencions. Per això jo sempre aturo el cotxe al voral i
els faig baixar (si cal, els amenaço amb la navalla que amago a l’infern de
l’americana). Busco un racó arrecerat (una fondalada, un clar del bosc, un mas
abandonat); a ells els estomaco fins estabornir-los; a elles, si em ve de gust,
les violo. Llavors els buido bosses i carteres, per escarmentar-los i perquè deixin
d’anar pel món amb aquella insolència, aprofitant-se dels vehicles de la gent
honrada i envaint la intimitat dels innocents. I és que mai no ens podem refiar
dels autoestopistes.
Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015). L'il·lustra un fotograma del curtmetratge d'animació "Hitchhiker", de Simon Reeves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada