
No gaire lluny, gairebé al cim del turó, l’home esguardà una cabana. Semblava
deshabitada. Tot i així podria posar-se a cobert fins que minvés la pluja.
Mentre ascendia, albirà un tot terreny agònic. Més enllà, un Clio rovellat amb
les llantes descarnades. Un mal auguri el sacsejà, però no era qüestió de
fer-se enrere. Al porxo de la casa, un gos xuclat, decrèpit, lligat en una
estaca, repelava un os amb desfici. En veure’l, va fer un ganyol imperceptible.
Pobre animal! Quina crueltat deixar-lo aquí tot sol, va pensar. Llavors,
observà que la porta era oberta. A dins, no hi havia llum i va maleir no haver
agafat la llanterna. A l’aire, hi surava una olor de sopa de farigola que li
recordà la infantesa. A fora, s’havia fet de nit. La resplendor dels llamps
il·luminava, de tant en tant, la foscor. Va ser així com les va veure: tres
criatures malgirbades, mig despullades, armades amb maces, punxons i badaines
que s’abalançaven damunt d’ell per sorpresa. Després, només va sentir la fulla
esmolada que li seccionava la jugular i la veu maternal que deia: «ja tenim
vianda per a uns quants dies!».
Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és
filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora.
Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls
“Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la
web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la
també al bloc La Vida Breu.
un relat fantàstic per llegir en un dia assolellat com el d'avui i creure's protegit d'aquestes criatures malgirbades.
ResponEliminaCarambes! Quin ensurt. M'ha encantat, Mercè!
ResponEliminaUn relat dur que m'ha fet posar la pell de gallina.
ResponEliminaFelicitats pels teus escrits!