Quan l’aigua gairebé vessava de la
banyera, no em va quedar més remei que trucar el lampista. Va venir i va
desmuntar el desguàs. En l’hora que s’hi va estar, va anar traient tot el que
embussava la canonada. Primer va ser un manyoc d’incerteses, que li va fer
mirar-me estranyat, i a mi abaixar els ulls fins a veure’m les sabates. Tot
seguit, va treure embolics de preguntes i tristesa. Pòsits d’indiferència
aliena. Fins i tot un garbuix fet de la vergonya i del penediment de no
sumar-me a aquella vaga que no m’afectava. Va trobar una volandera de basarda,
que em va venir com anell al dit. I una pasterada de plor silenciós, d’orgull
ferit, de pena desbordada. Treia molta ràbia embrollada i barrejada amb tot. I bocins
d’il·lusió desgastada, ja transparents, com el vidre fet miques. En aquest
moment vaig pensar que podia tractar-se del mateix desguàs per on se n’anaven
els somnis, i sobre el qual havia llegit en algun lloc. El lampista va parlar només quan calia. Sobretot
sospirava de tant en tant, mentre va anar extraient tot el que veia. Un cop
acabada la feina, no va voler cobrar-me. Va recollir la seva caixa d’eines, em
va mirar amb una tristesa infinita i em va donar un copet a l’espatlla abans de
sortir. No vaig dir res, però vaig saber que el seu treball havia estat
debades. Les coses sembla que no milloren i jo em dutxo cada dia.
Microrelat inclòs
al recull De lo que quise sin querer
(Talentura, 2014). La traducció és de Pere Herrero. L'il·lustra un fotograma de Psycho (A. Hitckcock, 1960)
Va néixer cordovès al 67 i segurament morirà sabadellenc, quan
toqui. Escriu microficció i teatre, d'oïda i sense cap intenció dolenta. Té
relats publicats a recopilacions i antologies del gènere, com ara Relatos en Cadena (de
Alfaguara) o De Antologia. La
logia del microrrelato (Talentura). En teatre és autor, entre d’altres, d'Anda
Que No Te Quiero, La Vida
Qué Bailo y coautor de Consuélame, Consuelo. Al
novembre de 2014, l'editorial Talentura va publicar el seu primer llibre de
microrelats titulat De Lo Que
Quise Sin Querer. Manté un blog que es diu Eternidades y pegos.
Ja se sap que la dutxa és un lloc on es pensa molt...
ResponEliminaSaps de les ganes que tenia de veure'm aquí, Jordi.
ResponEliminaGràcies per deixar-me estar. Gracias, Pedro, por hacerlo posible.
Ara si que és diumenge!!!
Dues abraçades