EL COL·LECCIONISTA (Un microrelat de Jordi Puig)

A ella li agradava molt anar en motocicleta. A mi m’agrada molt col·leccionar segells on surtin tota mena de vehicles. Però, a part d’això, no teníem res més en comú. Noti’s que, en el seu cas, faig servir el passat perquè, a hores d’ara i com a conseqüència d’haver perdut el contacte, desconec si encara manté la mateixa afició, encara que m’hi jugaria el coll a que sí. El primer dia, els nervis de la cita van ser el motiu pel qual vaig arribar tard. Ella no, clar, venia en moto. Em digué que havia trobar trànsit a la ronda Sant Antoni i s’havia hagut de desviar, que a Floridablanca hi feien obres i un semàfor espatllat a la cruïlla de XXX amb YYY l’havia feta anar per tres carrers que no havia previst, però malgrat els inconvenients, havia arribat a l’hora. No com jo. No crec que tantes explicacions fossin un retret a la meva tardança, sinó més aviat un indicatiu de la seva habilitat a l’hora de conduir. La vaig portar a un restaurant nou del barri que es veia lluminós i convidava a entrar-hi. Durant el sopar, ella va estar parlant de, almenys, vuit models diferents de motocicleta que havia conduït al llarg de la seva vida. Jo me l’escoltava per deferència i també per educació però, sincerament, m’importaven ben poc les motos i les característiques de cada cilindrada. Per contraatacar, i també per deixar clar de bon principi quines eren les meves aficions, li vaig contar com, des d’adolescent i perquè suposo que aquesta és l’edat en que un s’enganxa a les més absurdes i banals activitats, vaig començar a col·leccionar segells de vehicles sense saber ben bé perquè. En tinc de molts països, però vaig notar que això, a ella, també semblava no interessar-li pas gaire i jo no podia deixar de xerrar, pres de la verborrea incontrolada que sempre m’agafa quan estic nerviós.

Al final, vam trobar un punt en comú quan vaig treure el tema del segell de la Ducati Apollo i la història escabrosa que s’hi amaga al darrere, que ella ja coneixia i segur que vosaltres també, si sou aficionats al tema.

Dissortadament, això va ser tot. L’encanteri només va durar els minuts en què la història va romandre sobre la taula. Encabat de sopar, ens vam dir adéu i vaig guardar la seva imatge dins l’àlbum de records, entre els segells de la Pomerània Occidental i els de l'Alta Vall del Rin Mitjà, regions de les quals en recomano encaridament la visita.

Jordi Puig (Badalona, 1970) és bibliotecari i escriu sempre que pot. Ha guanyat el III Premi d'Escriptura Creativa del club TR3SC (2010) i el VII Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra (2016). També ha participat en el recull de contes eròtics A l'ombra del Decameró (Gregal, 2014) i recentment acaba de publicar la seva primera novel·la, Mala peça al tauler (Stonberg, 2016), un thriller esbojarrat al voltant del món dels escacs. Manté El Blog de l'ArbreVermell.

VUDÚ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Si li pregunten sobre els perills de la seva feina, la mèdium sempre explica el cas del client que va portar-li una corbata de l’amant de la seva dona. Quan li va clavar les agulles al ninot, l’home es va cargolar de dolor i va agonitzar a terra, maleint a crits la seva mala memòria i els regals absurds que la dona li feia cada any per Nadal.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).

CANÍBALS (Un microrelat de David Vila i Ros)

Menja, menja, li deien. I ell, per quedar bé, vinga a atipar-se. I unes hores després, mentre feia xup-xup a l'olla, va entendre tanta insistència. I va entendre, també, que a voltes no cal quedar bé.

Microrelat inclòs al recull Roba estesa (Voliana, 2017)

David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.

TURISME (Un microrelat de Joan Perucho)

Representava un paisatge nevat, i en primer terme es destacaven un simple bressol de color roig i uns esquís. Estava escrit en alemany i francès i fomentava, evidentment, el turisme.

El fixaren en una cantonada de l'estació. Era alegre, i la gent s'aturava a mirar-lo. Molts pensaven que seria agradable poder-hi anar i es contemplaven a si mateixos descendir, fent capriciosos giravolts, per aquella pendent nevada.

Amb el temps, una punta del cartell es desenganxà i voleiava a cada embat del vent. A la matinada, abans de la sortida del tren de dos quarts de sis, bufava una tramuntana gelada que anava produint un petit esquinç en la part fixada al mur i que progressà ràpidament. Algú, després, acabà d'estripar-lo.

El fragment que restava fou successivament deslluït pel sol i per la pluja. En realitat no feia cap efecte, i, sens dubte per aquesta raó, determinaren de canviar-lo. En el seu lloc hi posaren una dona mora i uns nopals, per damunt dels quals es llegia: «Visitez le Maroc». Era com una flama groga.

Microrelat extret del recull Diana i la mar morta (1953) (Edicions 62, 2003). L'il·lustra una obra de Paul Gauguin.

ÚLTIMES VOLUNTATS (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Com que jo era el fill gran sempre m'insistia, quan l'anava a veure:

—Quan em mori vull una cerimònia digna. Sobretot que hi hagi música d'orgue. Un fragment del rèquiem de Mozart i alguna cosa de Bach. I les flors que no siguin gaire virolades, la majoria blanques, que fan més elegant.

I continuava descrivint i precisant tots els detall del sepeli, des del tipus de caixa, fins al vehicle, l'esquela al diari, els recordatoris, les oracions  i a qui s'havia d'avisar i a qui no. Era el principal tema de conversa amb la mare quan la visitava cada quinze dies.

—No duraré gaire, amb tants disgustos com em doneu no arribaré al proper Nadal —anunciava durant el dinar de Nadal, l'únic dia de l'any que es reunia tota la família.

Portava més de deu anys profetitzant la seva mort imminent i sempre arribava un nou Nadal i un altre cap d'any i seguia amb les seves coses. Els disgustos que li donàvem era que volíem fer la nostra voluntat més enllà del que ella pensava o a ella li convenia.

—I sobretot que les flors siguin de temporada, que aquestes d'hivernacle són molt tristes i sense vitalitat. I el taüt folrat amb una tela discreta, un vermell Bordeus o alguna cosa així.

Finalment, va agafar una grip que se li va complicar i la va portar, un vint-i-cinc  de gener, al fatal desenllaç.

Li vam dedicar una cerimònia discreta i sense música. Només hi erem presents els familiars més directes que vam pregar per la seva ànima en silenci i recolliment. I res de cotxes sumptuosos ni grans esqueles al seu diari favorit. Després la vam incinerar i vam llençar les cendres al mar. Perquè tots els fills vam estar d'acord que prou ens havia manegat en vida com per deixar-nos manegar també un cop morta.

Lluís Julián Barrachina. Cada matí tinc, entre autobús i tren, una hora llarga de viatge de casa a la feina. Aprofito aquest temps per pensar un microrelat que quan estic arribant a l’estació de destí, la Llagosta, apunto a corre-cuita amb quatre frases malgirbades en el quadernet que sempre porto a sobre. Després, en acabar la jornada laboral, dedico el temps del viatge de tornada a desenvolupar la idea i a redactar tan bé com puc el text. I al vespre, abans d’allitar-me, el passo a l’ordinador i l’envio a l’amic Jordi Masó per si el vol publicar al blog de La bona confitura. I llavors dormo en pau, amb la sensació del deure acomplert. Els caps de setmana, però, em llevo tard i no agafo cap transport. Una caterva de femelles (dona, filles, sogra, tietes, conilletes d’Índies) m’envolten i em xuclen tot el temps lliure. Voldria seguir amb la rutina dels feiners: imaginar, esbossar, redactar, passar a net i enviar el relat diari. Però no hi ha manera, el temps passa ràpid ràpid i quan me n’adono és hora d’allitar-se i no he fet res. I llavors em sento neguitós i un sentiment de pèrdua i de buidor m’aclapara i m’impedeix dormir. Per això desitjo tornar als dies feiners i reprendre la rutina de l’escriptura diària que tan bé em fa sentir.