A
ella li agradava molt anar en motocicleta. A mi m’agrada molt
col·leccionar segells on surtin tota mena de vehicles. Però, a part d’això, no
teníem res més en comú. Noti’s que, en el seu cas, faig servir el passat
perquè, a hores d’ara i com a conseqüència d’haver perdut el contacte, desconec
si encara manté la mateixa afició, encara que m’hi jugaria el coll a que sí. El
primer dia, els nervis de la cita van ser el motiu pel qual vaig arribar
tard. Ella no, clar, venia en moto. Em digué que havia trobar trànsit
a la ronda Sant Antoni i s’havia hagut de desviar, que a Floridablanca hi feien
obres i un semàfor espatllat a la cruïlla de XXX amb YYY l’havia feta anar per
tres carrers que no havia previst, però malgrat els inconvenients, havia
arribat a l’hora. No com jo. No crec que tantes explicacions fossin un retret a
la meva tardança, sinó més aviat un indicatiu de la seva habilitat a l’hora de
conduir. La vaig portar a un restaurant nou del barri que es veia lluminós
i convidava a entrar-hi. Durant el sopar, ella va estar parlant de, almenys,
vuit models diferents de motocicleta que havia conduït al llarg de la seva
vida. Jo me l’escoltava per deferència i també per educació però,
sincerament, m’importaven ben poc les motos i les característiques de cada
cilindrada. Per contraatacar, i també per deixar clar de bon principi
quines eren les meves aficions, li vaig contar com, des d’adolescent i perquè
suposo que aquesta és l’edat en que un s’enganxa a les més absurdes i banals
activitats, vaig començar a col·leccionar segells de vehicles sense saber ben
bé perquè. En tinc de molts països, però vaig notar que això, a ella,
també semblava no interessar-li pas gaire i jo no podia deixar de xerrar, pres
de la verborrea incontrolada que sempre m’agafa quan estic nerviós.
Al
final, vam trobar un punt en comú quan vaig treure el tema del segell de la
Ducati Apollo i la història escabrosa que s’hi amaga al darrere, que ella
ja coneixia i segur que vosaltres també, si sou aficionats al tema.
Dissortadament,
això va ser tot. L’encanteri només va durar els minuts en què la història
va romandre sobre la taula. Encabat de sopar, ens vam dir adéu i vaig guardar
la seva imatge dins l’àlbum de records, entre els segells de la Pomerània
Occidental i els de l'Alta Vall del Rin Mitjà, regions de les quals en recomano
encaridament la visita.
Jordi
Puig (Badalona, 1970) és bibliotecari i escriu sempre que pot. Ha guanyat
el III Premi d'Escriptura Creativa del club TR3SC (2010) i el VII Premi de
Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra (2016). També ha participat en el
recull de contes eròtics A l'ombra del Decameró (Gregal,
2014) i recentment acaba de publicar la seva primera novel·la, Mala peça al tauler (Stonberg, 2016), un thriller esbojarrat al voltant del món dels escacs. Manté
El Blog de l'ArbreVermell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada