dimarts, 30 de novembre de 2021

CURES PAL·LIATIVES (Un microrelat de Josep Sampere)

Quina fe que tenia, de petit: anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers, «vull que sigui meu», al final en seria.

De mica en mica, a còpia de resar i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el cavall no es movia de lloc.


Finalment em vaig fer gran i la meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives.


Al tercer any de la meva estada en un residència va arribar una infermera nova.


Si mai em necessita, cridi’m. No em faré pregar.


I va afegir:


Em dic Anna.


No vaig poder contenir les llàgrimes.


Gràcies, Senyor vaig dir a mitja veu.


L’Anna, desconcertada, va deixar anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall.


Josep Sampere i Martí (Igualada, 1963) és escriptor i traductor. Ha escrit novel·les juvenils i per adults. Va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la tranquil·litat (Cruïlla, 2004) i el premi Barcanova per El pou darrere la porta. (Cruïlla, 2009). També és autor d'Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015) i coautor de Leyendas Urbanas (Booket, 2007).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada