Havia arribat a aquella
edat en què no es pot canviar el curs d’una vida. Èxits i fracassos han traçat
un solc massa profund i només resta deixar que tot rodoli avall fins al final.
Sempre que no succeeixi algun fet extraordinari que ho capgiri tot, és clar.
Això és el que cercava. Un
esdeveniment miraculós que pogués donar sentit a una existència grisa, anodina,
prescindible. Va pensar-hi fins que va comprendre que l’únic que podia donar
significació a una vida era salvar-ne una altra. A partir de llavors va
deambular pels suburbis més marginals, convençut que acabaria trobant algú a
les portes d’una mort segura, que ell podria evitar amb la seva oportuna
intervenció.
El fred i el cansament el
temptaven d’abandonar gairebé a diari. Només la imaginada escena del moribund
reposant a la seva falda mentre arribaven els socors, com en una moderna
Pietat, l’insuflava els ànims necessaris per ser capaç de continuar.
Fins que ja no va poder
més. Arrossegant els peus, es va enfilar al terrat d’un edifici buit, disposat
a acabar amb tot. Abans de saltar, va mirar enrere i el va veure allà,
palplantat, fitant-lo amb aquella mirada d’algú que acaba de trobar un
significat a la seva vida.
Microrelat guanyador del mes de febrer del Concurs de Microrelats
de la Microbiblioteca de Barberà Esteve Paluzie (2017-18).
Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i
treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais
naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any
2008 el seu recull de contes satírics I...
va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors,
diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu
últim llibre és Relacions molt relatives
(Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada